Així va començar la Segona República Espanyola

Proclamació de la Segona República Espanyola (Madrid, 1931)
Proclamació de la Segona República Espanyola (Madrid, 1931)

El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la Segona República a Espanya, vigent fins al final de la Guerra Civil el 1939

De manera pacífica i sense actes de violència. Així es va proclamar, el 14 d’abril del 1931, la Segona República a Espanya després de la celebració de les eleccions municipals del 12 d’abril, que van provocar la caiguda de la monarquia i van obligar al rei Alfons XIII a exiliar-se.

En realitat, Alfons XIII comptava amb què les eleccions l’ajudarien a recuperar la confiança de la població després de les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i de Dámaso Berenguer (1930-1931), que havien afectat l’estabilitat política de país. Així, les eleccions es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia: la població votava a favor o en contra de continuar tenint un rei.

Però els resultats van suposar una gran derrota per a la Corona, ja que els partits monàrquics només van guanyar a 9 capitals de província: Àvila, Burgos, Cadis, Lugo, Ourense, Palma de Mallorca, Pamplona, ​​Sòria i Vitòria. A les altres 41 províncies, amb Barcelona i Madrid al capdavant, es van imposar els vots a favor d’un sistema republicà.

 

Com que no tenia prou suport ni per part dels dirigents polítics ni del poble, el rei Alfons XIII va decidir abandonar el país però sense abdicar formalment i es va traslladar a París i després a Roma.

 

La proclamació de la Segona República es considera un esdeveniment crucial per entendre la història contemporània d’Espanya, segons explica Enrique Moradiellos al llibre Historia mínima de la Guerra Civil española (Turner, 2016), ja que va suposar la fi de la monarquia borbònica i va posar de manifest l’existència de les “dues Espanyes socioeconòmiques“: un entorn rural mal comunicat i amb alts índexs d’analfabetisme, i uns nuclis urbans cada vegada més poblats i industrialitzats, on vivia la petita burgesia.

Primer bienni (1931-1933): Manuel Azaña, president 

El 9 de desembre del 1931 es va aprovar la Constitució de la República Espanyola, la primera que reconeixia el sufragi universal i el dret de les dones a votar. El polític i periodista Manuel Azaña va ser nomenat president de govern i l’advocat i jurista Niceto Alcalá-Zamora va ser elegit president de la República.

Durant aquesta primera etapa, es van dur a terme reformes polítiques per reduir la influència de l’Església Catòlica sobre els poders de l’estat, es van aprovar lleis socials com la del divorci i es van millorar les condicions laborals dels treballadors.

A més, el govern d’Azaña va posar en marxa una reforma educativa per reduir les xifres d’analfabetisme que afectava al voltant del 30% de la població, sobretot en l’àmbit rural, i es va preveure la construcció d’una gran quantitat d’escoles públiques. A més, es van impulsar les “missions pedagògiques“, un projecte educatiu vinculat a la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) que promovia el coneixement i la cultura popular entre els diferents pobles i territoris d’Espanya.

 

Una altra de les grans reformes d’aquest període va ser l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària, que consistia en l’expropiació de grans finques que no estiguessin cultivades directament pels seus propietaris a canvi d’una indemnització. L’objectiu era acabar amb la desigualtat social que existia, principalment, al sud d’Espanya.

Segon bienni (1933-1935): Tres presidents al poder 

La segona etapa de la república va començar amb les eleccions generals del 19 novembre del 1933, quan les dones van poder votar per primera vegada a Espanya. Aquest període es coneix com el “bienni negre” o “bienni conservador“, ja que els partits de dreta i centredreta van guanyar les eleccions i van derrotar l’esquerra. Alguns defensaven la república, mentre que d’altres eren partidaris de recuperar la monarquia.

El líder del Partit Republicà Radical (PRR), Alejandro Lerroux, va rebre l’encàrrec de formar govern. Per fer-ho, va necessitar el suport de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), una coalició política de partits catòlics i de dretes. Durant aquest bienni es van desfer gran part de les reformes del govern anterior, fet que va beneficiar principalment l’Església i els grans latifundistes.

La inestabilitat va marcar aquest període, durant el qual es van viure enfrontaments continus entre socialistes, republicans, anarquistes i grups de centredreta. Els desacords entre el govern i l’oposició i la gran vaga obrera d’octubre del 1934, que va ser reprimida amb violència per les forces policials i va provocar desenes de morts i empresonats, van provocar la dimissió de Lerroux. El govern va passar a mans del polític i advocat Ricard Samper.

 

Tercera etapa (1936-1939): La coalició del Front Popular

Després de dos anys de govern de centredreta, el republicà Manuel Azaña va liderar la formació de Front Popular, una coalició de partits d’esquerres per fer front als partits de dretes. Aquesta coalició agrupava tant socialistes com republicans i comunistes, i entre les diferents formacions hi havia el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

El 16 de febrer del 1936 es van celebrar noves eleccions, les terceres convocades durant la Segona República i també les que més participació van tenir: el 72,9% del cens va anar a votar. La victòria del Front Popular va ser ajustada, però amb la llei electoral la petita diferència de vots es va traduir en una majoria absoluta d’escons a les Corts.

Les desavinences polítiques i la divisió interna dels partits, tant de dretes com d’esquerres, va fer que augmentés la violència als carrers, amb jornades de vaga i protestes. El clima de tensió era cada vegada més gran i la població va començar a criticar el Front Popular per no ser capaç de mantenir l’ordre públic. L’Església Catòlica i els mitjans de comunicació conservadors van alimentar aquest discurs sobre el desordre i el caos social.

L’assassinat de José Calvo Sotelo, ministre durant la dictadura de Primo de Rivera i un dels polítics més crítics amb el govern republicà, va enfurismar als partidaris de la dreta i va servir de pretext per a la conspiració militar i el cop d’estat del 1936.

L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)

El 17 i 18 de juliol del 1936, les tropes militars espanyoles a l’Àfrica es van alçar davant el govern de la Segona República. Aquest cop d’estat tenia com a objectiu derrocar el govern progressista del Front Popular. El cop va fracassar, però va ser el detonant de la Guerra Civil (1936-1939).

El conflicte es va allargar fins el 1939 i va enfrontar dos bàndols: el bàndol nacional, instigador de la revolta i liderat pel general Francisco Franco, i el bàndol republicà, que defensava el govern democràtic que els militars volien fer caure.

La guerra va enfrontar també dues formes de veure el món: va ser una lluita entre feixisme i comunisme, i va aglutinar diferents qüestions com la religió i els nacionalismes. Va ser sens dubte el conflicte bèl·lic més sagnant de la història d’Espanya i va deixar unes conseqüències devastadores a tot el país: més de 600.000 morts i més de 200.000 persones exiliades a altres països.

Fonts: Historia mínima de la Guerra Civil española (Turner, 2016), llibre d’Enrique Moradiellos; La Vanguardia; Wikipedia; El Mundo.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

COMPARTIR
Article anteriorEquador vira a la dreta
Article següentEl Japó abocarà l’aigua de Fukushima al mar
Periodista i escriptora. Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament Crític (Universitat Pompeu Fabra). Vinculada al món de la comunicació i la cultura, ha treballat a Bright Expats a Brussel·les, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ara és redactora de Junior Report.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here