Arquitectura sostenible per empoderar les comunitats

Escola Gando Kere
L'Escola Primària de Gando, a Burkina Faso, dissenyada amb materials autòctons i implicant la comunitat local en la construcció de l'edifici. (Erik-Jan Owerkerk)

Francis Kéré s’ha convertit en el primer africà que guanya el Premi Pritzker gràcies a l’enfocament social dels seus projectes

El burkinès Diébédo Francis Kéré (1965) ha rebut el Premi Pritzker 2022, el guardó més rellevant en el món de l’arquitectura i que, per primera vegada, ha estat atorgat a una persona africana. Kéré és arquitecte, professor i activista social, i fa anys que treballa per millorar l’arquitectura i empoderar les comunitats més desfavorides.

L’obra de Kéré combina els materials i la tradició del seus orígens i s’ha convertit en un referent de l’arquitectura sostenible. Els seus projectes estan centrats principalment en l’educació i busquen crear llocs ecològicament sostenibles per a la gent. 

Francis Kéré va néixer a Burkina Faso, un dels països més pobres del món, on la gran majoria de la població no té accés a aigua potable ni a electricitat. Al seu poble natal, Gando, no hi havia escola, i amb només 7 anys va haver d’abandonar la seva comunitat i traslladar-se a la ciutat de Tenkodogo. Va ser el primer nen de Gando que va poder anar a l’escola. 

L’escola de Tenkodogo estava construïda amb blocs de ciment i no tenia bona ventilació nii llum, fet que suposava un obstacle per rebre una educació en les condicions adequades. Des d’aquest moment, Kéré es va prometre que algun dia milloraria les escoles del seu país. I així ho va fer.

Quan tenia 20 anys va marxar a Berlín (Alemanya) amb una beca de fusteria, on va aprendre a fer sostres i mobles mentre assistia a l’escola secundària. La seva relació amb l’arquitectura es va consolidar el 1995, quan va rebre una altra beca per a la Technische Universität Berlin, on es va graduar amb un títol avançat en arquitectura.

Kéré va marxar de Burkina Faso per poder estudiar, però sempre va tenir present el seu país d’origen. Així, el seu primer edifici va ser l’Escola Primària Gando (2001), construïda amb un pressupost de 30.000 euros. L’escola, feta de maons, va incorporar un sostre metàl·lic que, mitjançant sistemes de ventilació naturals, permetia alliberar l’efecte de les altes temperatures pròpies de la zona.

L’edifici de l’escola de primària de Gando, el poble natal de Francis Kéré. (Erik-Jan Owerkerk)

L’èxit d’aquest primer projecte li va valer el Premi Aga Khan d’Arquitectura el 2004 i va llançar la seva carrera internacional. Kéré ha fet edificis en altres països africans com Kènia, Moçambic i Uganda; i ha treballat en estructures temporals i permanents a Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.

 

 

Arquitectura sostenible a l’Àfrica

Àfrica és un dels continents amb una taxa de pobresa i desigualtat més grans. Entre els països més pobres del món el 2019, els deu primers es trobaven al continent africà, segons dades de les Nacions Unides.

La pobresa a l’Àfrica és causada per factors com els conflictes armats o el canvi climàtic, i afecta milions de persones al continent. La falta de recursos és constant i impedeix, entre d’altres coses, construir grans edificis que siguin habitables i s’adeqüin a la cultura de les ciutats.

En aquest context, l’arquitectura sostenible esdevé una solució perquè aprofita materials i tècniques locals per construir edificis sense haver de dependre de mà d’obra o recursos externs. L’arquitecte Francis Kéré, a través dels seus edificis, s’inclou dins d’aquest corrent arquitectònic.

A l’escola de Gando, per exemple, la comunitat local va ser una part essencial en el procés de construcció i va ajudar amb la mà d’obra. Així mateix, es van utilitzar materials de la regió com la laterita, una pedra que és molt fàcil d’extreure i que, a més, és un gran aïllant tèrmic. 

Kéré fa servir aquest tipus de tècniques a tots els seus projectes arquitectònics. Un altre exemple és l’Institut de Tecnologia de Burkina Faso (BIT), les parets del qual estan fetes d’argila i revestides amb fusta d’eucaliptus típiques de la regió; o l’Escola Secundària Lycée Schorge, que té una façana fabricada amb fusta autòctona que dona ombra i protegeix les aules de la pols i els vents corrosius.

Schorge School Burkina Faso
L’institut de secundàtica Schorge a Burkina Faso, obra de Francis Kéré. (Iwan Baan)

 

 

Premi Pritzker: el Nobel de l’arquitectura

El Premi Pritzker va ser creat el 1979 per la família Pritzker de Chicago (Estats Units), propietària de la cadena d’hotels Hyatt, i es considera el premi d’arquitectura més prestigiós del món. Els guanyadors reben 100.000 dòlars i una medalla de bronze, a més del reconeixement que suposa per a la seva trajectòria professional. 

Chicago és considerada el bressol de l’arquitectura moderna als Estats Units, la ciutat on es van construir els primers gratacels. Així, la família Pritzker va decidir utilitzar la seva fortuna per promoure edificis espectaculars a tot el món, a banda de despertar l’interès del públic per l’arquitectura. 

Entre els guanyadors del Pritzer figuren grans noms de l’arquitectura com Oscar Niemeyer, dissenyador de Brasília, la capital del Brasil; Frank Gehry, autor del Museu Gugenheim; Renzo Piano, creador del Centre Pompidou, Norman Foster, que ha signat nombrosos gratacels a tot el món, o Rem Koolhas, arquitecte de museus, teatres, biblioteques i pavellons.

Els últims anys, els premis han canviat el seu enfocament i han passat de reconèixer les grans construccions a valorar la funció social de l’arquitectura, tant per l’ús de materials sostenibles com per la funció que compleix.

És el cas del xilè Alejandro Aravena, que va guanyar el Pritzker 2016 amb un projecte de cases socials construïdes amb materials de baix cost, facilitant així l’accés a un habitatge; o el japonès Shigeru Ban, Pritzker 2014, per desenvolupar tècniques arquitectòniques que permeten construir allotjaments d’emergència per a víctimes de desastres naturals.

En poc més de quatre dècades, el Pritzker només ha reconegut l’obra de dones arquitectes quatre vegades: l’anglo-iraquiana Zaha Hadid (2004), la japonesa Kazuyo Sejima (2010), la catalana Carme Pigem de l’estudi RCR Arquitectes (2017) i les irlandeses Yvonne Farrell i Shelley McNamara (2020).

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here