Atapuerca: Quan va començar a parlar l’ésser humà?

Jaciment Atapuerca
Els diferents jaciments d'Atapuerca guarden restes fòssils d'entre 200.000 i un milió d'anys d'antiguitat. (Malopez 21 / Wikipedia)

El descobriment d’un fòssil de l’os de l’oïda va permetre elaborar una nova teoria sobre l’origen de la parla humana

El 22 de juliol del 2005 l’Equip d’Investigació d’Atapuerca (EIA) va anunciar un descobriment tan petit com grandiós: el fòssil d’un estrep, l’os més petit del cos humà i un dels tres que formen l’oïda, que pertanyia a un individu que va viure fa 400.000 anys, probablement de l’espècie Homo heidelbergensis.

Malgrat que el fòssil en qüestió pesava menys d’un gram i era més petit que una mosca, es va convertir en una peça clau per aclarir un dels grans misteris de la paleontologia: quan van començar a parlar i a comunicar-se els éssers humans?

Per investigar l’origen de la parla humana, al principi els investigadors es van centrar en l’aparell fonador, és a dir, el conjunt d’òrgans que ens permeten generar so: pulmons, laringe, cordes vocals, llengua… Ara bé, gran part d’aquest aparell està format per teixits tous que no fossilitzen sinó que es desintegren amb el pas del temps. Per això era difícil obtenir resultats.

Així doncs, l’EIA va canviar d’estratègia i va començar a estudiar la capacitat d’audició dels nostres avantpassats. La forma de la nostra oïda s’adapta a la freqüència de sons que som capaços de percebre, i això ens dóna una pista de quina mena de sons podien produir els individus que vivien a Atapuerca fa centenars de milers d’anys.

Els fòssils trobats es van utilitzar per recrear el canal d’audició dels humans prehistòrics mitjançant tècniques digitals i, a través de models matemàtics, també es va poder saber com sonaven aquestes cavitats i quines freqüències percebien.

Les dades es van comparar amb l’audició dels ximpanzés (que equivaldria a un model més primitiu d’homínids sense capacitat d’articular llenguatge) i després amb l’audició d’éssers humans actuals (Homo sapiens sapiens), que tenen més capacitat auditiva i sensibilitat per captar sons.

L’os trobat mostrava una capacitat d’audició més gran que la dels ximpanzés, per la qual cosa els científics van arribar a la conclusió que el Homo heidelbergensis d’Atapuerca ja podia parlar. A més, aquesta troballa descartava la teoria que el llenguatge havia nascut amb la nostra espècie, molt més tard en línia de l’evolució humana.

 

Un tresor de la paleontologia

Atapuerca agrupa diversos jaciments arqueològics a la serralada d’Atapuerca, situada a la província de Burgos, al nord d’Espanya. Els dos jaciments principals, on s’han fet els descobriments més importants, són la Sima de los Huesos i la Gran Dolina.

Una dolina és un forat de grans dimensions que sol crear-se en zones de terra calcària, fàcilment erosionable. La Gran Dolina és un espai en el qual es van anar acumulant sediments durant milers d’anys: allà s’han trobat restes humanes que daten des de fa 200.000 anys fins a un milió d’anys enrere en el temps.

El 1994, un equip d’investigadors va trobar un crani de 900.000 anys d’antiguitat en la Gran Dolina. Els exàmens realitzats posteriorment van permetre identificar una nova espècie anterior a l’Homo heidelbergensis: l’Homo antecessor.

A la Sima de los Huesos [Avenc dels Ossos] s’han trobat més de 7.000 restes fòssils de l’Homo heidelbergensis, entre els quals un crani que és el millor conservat d’aquesta espècie al món. Per la posició dels ossos i com van arribar fins allà, els experts creuen que l’avenc era una mena de lloc d’enterrament on es llançaven els cossos dels morts.

Va haver-hi un altre descobriment sorprenent a la Sima de los Huesos. Enmig dels milers de fòssils humans, hi van trobar una sola eina: un bifaç de color vermellós, una pedra tallada per trossejar la carn i perforar pells. Es tracta d’un objecte tan poc comú, que els investigadors creuen que va ser llançat amb els cossos com si fos un ritual: això voldria dir que l’Homo heidelbergensis es preocupava també dels afers espirituals, més enllà de les preocupacions diàries com caçar o defensar-se d’atacs.

 

La serralada d’Atapuerca, lloc estratègic

La prehistòria és el període històric que abasta des de l’aparició de l’ésser humà, fa uns 2,5 milions d’anys, fins a l’aparició de l’escriptura, fa més de 5.000 anys. Es divideix en diferents períodes: paleolític, neolític i l’Edat dels Metalls.

Els jaciments d’Atapuerca contenen restes fòssils de tots els períodes, fet que indica que aquesta zona era un lloc estratègic per als grups humans. Estava situada entre dos rius, la qual cosa proporcionava aliment i caça assegurada, i el terreny calcari afavoria la formació de coves i galeries en les quals refugiar-se.

El descobriment d’Atapuerca va ser casual: a finals del segle XIX s’hi va construir una línia de ferrocarril per portar minerals de la Serra de la Demanda (Burgos) fins als alts forns del País Basc. Quan van excavar per construir la via del tren van quedar al descobert els ossos fòssils acumulats a les capes de sediments durant centenars de milers d’anys.

La línia del ferrocarril va acabar abandonada per falta de fons a principis del segle XX. A la dècada de 1950, la trinxera es va aprofitar com a pedrera i es va una part dels jaciments. Les primeres excavacions amb objectius científics no van començar fins als anys 70… i fins avui, Atapuerca no deixa de sorprendre’ns amb els seus tresors.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

COMPARTIR
Article anteriorCaminar per la lluna
Article següentHistòria de les cerimònies dels Jocs Olímpics
Llicenciada en Traducció i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és redactora en cap de Junior Report. Ha treballat a l’Agencia EFE, al diari ARA i com a traductora i periodista 'freelance' en diferents mitjans.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here