Bessons de pares diferents

La superfecundació heteropaternal és un fenomen molt poc freqüent pel qual dos bessons tenen pares biològics diferents

Un grup d’investigadors de la Universitat Nacional de Colòmbia (UNAL) ha publicat recentment un estudi on expliquen el cas de dos bessons que tenen pares biològics diferents. L’ADN d’un dels bessons coincideix amb el del suposat pare però el de l’altre, no.

Aquest fenomen es diu superfecundació heteropaternal i és molt poc comú. Com es desenvolupa?

Durant l’ovulació, el més habitual és que la dona alliberi un òvul. Però a vegades la dona pot alliberar diversos òvuls durant el mateix cicle menstrual.

En aquest cas, si la dona manté relacions sexuals amb diferents homes en un breu període de temps (després d’alliberar els òvuls i abans de la menstruació), dos òvuls podrien ser fecundats per espermatozous de diferents homes.

En aquest cas en concret, els dos bessons van tenir un pes molt diferent quan van néixer: 1,700Kg i 2,380Kg. Això es deu a la diferència entre fecundacions (que pot ser de fins a dues setmanes, depenent del cicle de cada dona) i implica que els bebès estaven en diferents moments de la gestació.

Avui dia només es coneixen 19 casos de superfecundació heteropaternal a tot el món, encara que els investigadors assenyalen que aquesta xifra pot augmentar perquè cada vegada és més fàcil realitzar un test de paternitat. A més, només s’investiguen els casos de bessons els pares dels quals tenen dubtes sobre la paternitat.

El primer cas de superfecundació heteropaternal va ser descrit el 1810 per John Archer, un metge dels Estats Units que va fundar la facultat de Medicina de Maryland. Archer va explicar el cas d’una dona blanca que va donar a llum a dos bessons: una nena blanca i un bebè mulat.

 

L’ADN: el nostre llibre d’instruccions

Per determinar la paternitat dels bessons, els investigadors de la UNAL van estudiar l’ADN de la mare, del pare i dels dos bessons. ADN són les sigles d’àcid desoxiribonucleic, una molècula que es troba al nucli de les nostres cèl·lules.

L’ADN té forma de doble hèlix i conté la nostra informació genètica: això significa que cada organisme viu té un ADN únic que el diferencia de la resta d’organismes de la seva espècie. L’única excepció són els bessons univitel·lins que, com que sorgeixen d’un mateix òvul i espermatozou, tenen el mateix ADN.

Encara que, en realitat, el 99% de l’ADN és igual per a tots els éssers humans: és l’1% que varia el que ens fa ser i semblar diferents.

La relació de parentiu es comprova a través de marcadors genètics, que són segments de la doble hèlix de l’ADN que se situen en una posició concreta i solen heretar-se. La forma en què un marcador genètic es repeteix en l’ADN de dues persones permet establir la seva relació, ja sigui pare-fill, avi-nét, germans…

Aquests marcadors també serveixen per identificar anomalies en la seqüència de l’ADN, que poden provocar malalties o trastorns hereditaris.

En el cas dels bessons colombians, l’ADN d’un dels bebès coincidia amb el del pare en un 99,9%, mentre que en l’altre bebè, hi havia 14 de 17 marcadors que no es corresponien.

 

Una persona, dos ADN

A banda de la fecundació heteropaternal, existeixen altres fenòmens genètics poc comuns que afecten els bessons.

Els bessons univitel·lins són dues persones formades a partir un únic zigot (unió d’un òvul i un espermatozou) que es divideix en dos durant l’embaràs. Tenen el mateix sexe, aspecte idèntic i comparteixen l’ADN. En canvi, els bessons bivitel·lins neixen de dos òvuls diferents que són fecundats per dos espermatozous diferents. Tenen ADN diferent i poden ser de diferent sexe.

A vegades succeeix que només un dels zigots es desenvolupa i només naixerà un bebè. No obstant això, aquest bebè pot haver absorbit part de l’ADN de l’altre zigot que no es va desenvolupar.

És com si aquesta persona estigués formada per dues persones diferents. Com a conseqüència, aquesta persona pot tenir dos ADN diferents segons quines cèl·lules del seu cos s’analitzin.

Aquest fenomen es coneix com a quimerisme en referència a la quimera, un ésser mitològic que combinava diferents animals: cap de lleó, cos de cabra i cua de serp. Avui dia, la paraula quimera s’utilitza com a sinònim d’una cosa molt difícil o impossible.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

 

COMPARTIR
Article anteriorQuè ha passat amb GameStop?
Article següentUna bona nutrició, la clau de la salut i el benestar
Llicenciada en Traducció i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és redactora en cap de Junior Report. Ha treballat a l’Agencia EFE, al diari ARA i com a traductora i periodista 'freelance' en diferents mitjans.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here