Breu història de Bielorússia

El memorial de Khatyn recorda els pobles de Bielorússia destruïts pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. (John Oldale / Wikimedia Commons)

El context del país ha estat marcat per la seva pertinença a diferents imperis, a la Unió Soviètica i la presidència ininterrompuda de Lukaixenko durant 26 anys

Per entendre les protestes sense precedents a Bielorússia és important recordar la seva història. El territori va ser un dels primers assentaments eslaus, ètnia que es va estendre per l’est del continent europeu, durant els segles VI i VII. Amb el pas dels segles, els regnes de Polònia, Lituània i Rússia van ocupar el territori per la seva posició central a l’est d’Europa.

Al segle XIX, l’imperi rus va envair la zona de Bielorússia. Aquesta va ser llavors dividida entre Rússia, Prússia i Àustria. El 1918, poc abans de la derrota d’Alemanya durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Bielorússia va proclamar la seva independència per primera vegada.

 

Bielorússia i la Unió Soviètica

La recentment creada república va caure sota influència bolxevic al voltant de 10 mesos després de la seva sobirania, el 1919. Poc després, l’annexió de Lituània per part de Rússia va donar lloc a la República Socialista Soviètica Lituana-Bielorussa.

Després de la Guerra poloneso-soviètica, l’any 1921, Polònia i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es van repartir el territori, i un any més tard, la part russa del país es va convertir en membre fundador de l’URSS.

L’any 1939, el territori oest de Bielorússia, el polac, es va annexionar a la República Socialista Soviètica de Bielorússia. No obstant això, un cop més, la guerra va canviar la realitat bielorussa. L’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica en 1941 i el primer pas va ser l’Operació Barba-roja, ofensiva militar que va començar als territoris de Bielorússia i Ucraïna.

Aquesta defensa del país per part dels bielorussos ha passat a la història com una de les resistències més ferotges contra els nazis, encara que les tropes alemanyes acabessin per ocupar la totalitat del territori bielorús.

Alemanya va perdre la Segona Guerra Mundial l’any 1944 i Bielorússia va tornar a formar part de la Unió Soviètica. No obstant això, el país va ser uns dels més castigats per la guerra: entre dos i tres milions de persones van morir, entre un quart a un terç de la població, i no es va tornar al nivell anterior a la guerra fins a gairebé 30 anys després.

El 1945, Bielorússia es va convertir oficialment en un dels països fundadors de la Carta de les Nacions Unides. A partir de llavors, el líder l’URSS, Stalin, va començar la sovietització, una política per imposar l’estil de vida i mentalitat de la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, Bielorússia es va aïllar d’influències occidentals o europees. Durant les següents dècades, Moscou va enviar persones de l’URSS per col·locar-les en posicions clau del govern bielorús i va limitar el seu idioma i la seva cultura a favor del rus.

 

Fi de l’URSS, independència i arribada de Lukaixenko al poder

Arran de la caiguda del mur de Berlín (1989), Bielorússia va proclamar unilateralment la seva independència el 27 de juliol de 1990, més d’un any abans de la dissolució de l’URSS. El seu nom oficial va passar a ser República de Bielarús i van ser adoptats l’històric escut de Pahonia i la històrica bandera blanca-vermella-blanca.

L’any 1994 va ser molt rellevant per entendre el present de país: es va adoptar la Constitució, les funcions de Primer Ministre van passar al President i es van celebrar les primeres eleccions del país en les quals va sortir elegit el primer president bielorús fins a la data: Aleksandr Lukaixenko.

Lukaixenko ha guanyat successivament 6 eleccions, incloses les d’aquest any, que no han estat reconegudes com a democràtiques per la comunitat internacional i han provocat massives protestes al país. En els seus 26 anys al poder, el president bielorús ha estat acusat contínuament d’autoritarisme i violació de drets humans i llibertats.

Encara que Bielorússia es trobi geogràficament a Europa, és un dels pocs països de continent que no ha sol·licitat ingressar a la Unió Europea. De fet, les relacions són tan tenses que el país ha estat sancionat en múltiples ocasions des de principis de segle XX per la Unió Europea i els Estats Units.

 

Les banderes de Bielorússia

L’any 1995, Lukaixenko va proposar un referèndum per canviar la bandera. L’actual, amb una franja verda i una altra vermella, i amb un patró ornamental a la part esquerra, s’inspira en la qual es va utilitzar de 1951 a 1991 quan el país formava part de la URSS.

L’anterior, blanca i vermella, es va prohibir. Lukahsneko argumentava que la bandera blanca i vermella s’havia utilitzat durant la Segona Guerra Mundial per organitzacions del país que van col·laborar amb els nazis. No obstant això, els manifestants la utilitzen com a símbol de rebuig del passat soviètic i al règim de Lukaixenko.

Junior Report dissenya unitats didàctiques per llegir i treballar l’actualitat a l’aula. També ofereix recursos d’educació mediàtica per fomentar la lectura crítica dels mitjans de comunicació. Consulta la nostra pàgina web!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here