26 abril 2024
spot_img
26 abril 2024

Andy Muschietti, director d’”It”: “Vaig veure ‘Encuentros en la tercera fase’ amb quatre anys i vaig saber que em volia dedicar el cinema”

El director d’It concedeix una entrevista al Badalonès Report en la qual parla dels seus inicis, la seva relació amb el cinema i els secrets de la pel·lícula de terror més taquillera de la història

L’argentí Andy Muschietti és el director d’It, la pel·lícula de terror més taquillera de la història. També ha dirigit altres pel·lícules com La mare (2013), It: Capítol Dos (2019) i pròximament estrenarà The Flash. Ha treballat diverses vegades amb la seva germana gran, Bárbara Muschietti, que és productora cinematogràfica i és tot un fanàtic del gènere de terror. En alguna entrevista ha considerat Stephen King com “un heroi”.

 

Andy, quina carrera vas estudiar?

Vaig estudiar la carrera de cinematografia a la Universitat del Cinema a Buenos Aires fa “cent anys”, fa molt de temps (rialles). No et diré cent anys però fa bastant. La meva germana va estudiar a la UCLA, va estudiar aquí a Califòrnia, la carrera de comunicació.

Has treballat amb ella, la Bàrbara, oi?

Sí. La nostra primera col·laboració cinematogràfica va ser a Mare, el curt. Va ser filmat allà l’any 2007 o 2008. Després vam fer el llarg, titulat homònimament Mama, que es va estrenar el 2013 i va ser filmat l’any 2011 a Toronto (Canadà). Va ser una coproducció espanyola-canadenca. Després vam filmar It, que imagino que ja sabran; i després It: Capítol Dos.

Quina és la feina d’un director de cinema?

Un director fa de tot. Si el director és escriptor, comença amb la història, amb la creació d’una història, dels personatges. Després segueix amb la creació d’una visió, d’una perspectiva, un punt de vista. Com és la pel·lícula en imatges? Aquesta història que és tan bonica en el guió, com es tradueix en imatges? Com es tradueix en moments? Com es tradueix en emocions? Tot amb un llenguatge audiovisual.

Hi ha tota mena de directors; directors més visuals i directors menys visuals. Hi ha directors amb diferents tipus d’habilitats. A mi m’agrada dissenyar tots els plans a la pel·lícula, m’agrada dibuixar. Em guanyava la vida com storyboardista abans de fer pel·lícules. Per a mi és una eina molt important dissenyar els storyboards i, d’aquesta manera, comunicar-me amb la resta de l’equip.

Durant la filmació, el director és el capità. Però és, evidentment, una col·laboració amb un gran equip. La idea és que tothom sàpiga el que ha de fer abans d’arribar al dia de filmació de cada escena. Per això hi ha un període llarg de preproducció on totes aquestes idees es discuteixen amb cadascun dels departaments; sigui la direcció de fotografia, efectes visuals, efectes especials, vestuari, disseny de producció… Es fan moltes proves, et tornen moltes idees, documents fotogràfics, i a nivell concepte, imatge. És un treball molt dur que és molt divertit també. Durant el rodatge són dies i dies, de vegades mesos de treball diari a través del qual finalment la història s’executa.

I com vas arribar a dedicar-te a això?

Després d’acabar la secundària em vaig apuntar a l’escola de cinema i vaig fer un grapat de curtmetratges. Mentre estudiava em guanyava la vida fent storyboards, dibuixant storyboards i, després, vaig començar a fer publicitat. Vaig fer un curt. Un dels meus últims curts d’aquesta època era una comèdia que es diu Nostalgia en la mesa ocho, que va ser una mica el començament de la meva carrera publicitària. No perquè aquest fos un anunci, perquè era un curtmetratge, però va ser d’alguna manera la meva bobina per començar a fer anuncis. Vaig començar a fer anuncis d’humor perquè això era una comèdia. La resta és història. Vaig estar fent comercials durant 15 anys abans de començar a fer pel·lícules.

Quan eres petit, què volies ser de gran?

Jo volia ser cineasta des de molt petitó. Vaig veure una pel·lícula que em va influir molt quan tenia quatre anys. Els meus pares em van portar a l’autocine i la pel·lícula era Encuentros en la tercera fase. Una pel·lícula de Steven Spielberg que em va marcar moltíssim. És una de les meves primeres memòries de vida i una de les que més em va marcar. Des de llavors vaig voler estar relacionat amb el cinema. Aquí va començar la meva passió o afició pel cinema, i després va anar creixent i creixent. Però sempre vaig tenir molt clar què volia ser: volia fer pel·lícules.

Què és el que més t’agrada de la teva feina? I el que menys?

M’agrada tot, però potser el que més m’agrada és el rodatge. Aquest moment de creació real, aquest moment on tots els factors finalment conflueixen, on portes a la vida aquest moment de la història que va estar durant tant de temps en una pàgina. Tot pren perspectiva, tot pren volum, tot torna a la vida.

Estar amb els actors aquí és un moment molt especial perquè et pots desenganxar del que és aquesta rigidesa que té el guió. Pots crear coses que succeeixen en el moment, idees que et vénen a la ment just quan observes tots aquests factors que es conjuguen per primera vegada. Crec que és el moment més estimulant.

Després la postproducció té moments molt agradables. Diguem perquè és el moment on el muntatge comença a definir amb molt més focus la pel·lícula. La música comença a jugar un paper molt important pel que fa a les emocions, sobretot.

El que menys m’agrada de la meva feina és llevar-me d’hora (rialles). En aquests rodatges els dies són molt llargs i a vegades un s’ha de llevar-se a les quatre o cinc del matí, i això no m’agrada gens.

https://www.instagram.com/p/B9pUg-4Aum_/

Podries explicar-nos alguna anècdota dels rodatges?

Anècdotes de rodatge n’hi ha milers, són incomptables. Ara mateix em ve al cap una anècdota que és recurrent. Jo quan tallo  una presa de vegades dic “tallin” o “cut” i de vegades dic “escupin” o “spit”. Es va convertir una broma, perquè els actors mai saben si els diré “tallin” o “escupin”. Però quan els hi dic “escupin”, escupen, de veritat. Al principi feien la “pantomime” i després començaven a escopir. Quan dic “escupin”, tothom corre perquè les escopinades són de veritat (riu).

Com ha afectat aquesta feina en la teva vida?

De manera profunda, diguem. Fer pel·lícules requereix molta feina, implica moltes hores de la teva vida i d’alguna manera retirar-te de la vida social durant mesos. Focalitzar-se en una pel·lícula és una cosa tan complexa i que comporta tant de temps… T’aïlla una mica de la vida real, de la vida de cada dia. Sobretot perquè moltes vegades te n’has d’anar a una altra ciutat a rodar. En el nostre cas, totes les pel·lícules que vam haver de rodar, les vam filmar a Toronto, al Canadà. I res, com em va dir algú, se suspèn la teva vida i te’n vas a una terra remota durant vuit mesos, i és com que et permet congelar tota la teva vida fins que tornes. En aquest sentit, com més gran és la pel·lícula, més temps estàs a fora.

Crec que la lliçó final és aprendre a dur una vida normal. No importa quant de temps passis en una pel·lícula. O sigui, combinar la feina amb una vida sana i desestressar-se sobretot. Per això, l’activitat física és molt important. Quan estàs filmant anar a gimnàs, jugar a tenis o sortir a córrer o caminar simplement i veure gent fora de la filmació. Si tens amics i això, sortir a prendre alguna cosa sempre és molt important, ja que si no et tornes un reclús.

S’han canviat moltes coses en convertir el llibre It a les pel·lícules?

Sí. Va ser molt important la feina d’adaptació. Jo bàsicament vaig elaborar una escaleta. Són una sèrie d’esdeveniments que succeeixen a la pel·lícula i és un nou llenguatge. Cal tenir en compte que It és un llibre d’unes 1.200 pàgines on hi ha una quantitat d’esdeveniments incomptables i transcorren en un lapse de temps molt més llarg.

Quan fas una pel·lícula li has de donar una estructura que tingui sentit per a una experiència fílmica que dura dues hores. Llavors has d’entrellaçar, has de crear esdeveniments que siguin entrellaçables i que siguin una conseqüència l’un de l’altre. Llavors, sí, és un canvi de llenguatge i és difícil. És complicat perquè un llibre tan ric com és It, inevitablement has de deixar algunes coses a fora. Però l’important és mantenir l’esperit, l’ànima, el cor de la història i dels personatges. Quan tens clar això és més fàcil, perquè pots canviar els factors, pots canviar els elements sense alterar l’esperit de la història original.

Vas tenir contacte directe amb Stephen King?

Sí. Després d’acabar la primera pel·lícula. Estàvem en postproducció, abans de l’estrena i li vam enviar a Stephen King. Ell la va veure en una projecció privada i li va agradar molt. Segons ell, va superar les expectatives, les que ell tenia almenys, i li va donar suport. Aquí vam començar a parlar. Primer va ser una relació via email i telefònica, ja que ell viu a l’altre costat dels EUA. Després ens vam trobar personalment. Jo el vaig convidar a fer un cameo a la segona pel·lícula. Ho va acceptar i ho va fer. És un dels moments que més m’agraden de la peli.

Ens podries explicar alguna cosa sobre els actors?

Vaig tenir una experiència fenomenal, la veritat, en les dues pel·lícules. A la primera amb els nois, el cast de losers va ser extraordinari. Vaig tenir la sort que tots ells fossin uns nois fantàstics, els seus pares també. Ells es van fer amics durant la filmació, i fins i tot durant la preproducció es van fer molt amics. Això crec que es nota a la peli quan la veus. Ens ho vam passar molt bé, va ser un estiu inoblidable. Tots estan d’acord en això. Què més et puc explicar? Es va formar una gran família entre nosaltres, els cineastes i ells, els actors i les seves famílies, i encara ara ens ajuntem a menjar, i cada vegada que hi ha un esdeveniment, un première. Cadascú té ara la seva carrera i estan fent coses diferents. Llavors cada vegada que un surt en una pel·lícula, tots l’anem a veure I després sortim a dinar o a parlar. Va ser un estiu inoblidable.

La segona pel·lícula també em vaig divertir molt. Era un càsting d’actors adults, una altra cosa, però sobretot gent fenomenal. A Jessica Chastain la coneixia d’abans, érem amics perquè havíem fet una pel·lícula junts. La resta dels actors els vaig anar coneixent i es va construir una germanor molt forta. Tinc molt bons records d’aquesta segona pel·lícula i encara em veig amb molts d’ells. Sobretot amb els que viuen aquí, en aquesta ciutat. N’hi ha d’altres que viuen a l’altra banda de món.

Article redactat per estudiants d’ESO i redactors del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes

Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -