19 abril 2024
spot_img
19 abril 2024

Família d’acollida d’un soldat ucraïnès: “No vam dubtar ni un segon en anar a buscar la seva família”

Una família catalana de la Garriga va acollir durant deu anys un noi d’Ucraïna, en Maksym. Ara, aquests han viatjat al seu país per recollir els seus familiars en plena guerra

En Maksym va ser acollit durant els estius mitjançant una ONG del Vallès. Ara, la família d’acollida ha fet més de 2.000 quilòmetres per anar fins a Polònia a fer “l’últim favor a Maksym”: recollir la dona i els dos fills.

Com us vau sentir quan en Maksym us va demanar el favor? Quan i com va ser?

Ens ho van dir els nostres pares un dia a l’hora de sopar. Ja que al matí el Maksym els havia trucat. Nosaltres ja sabíem que anava a començar una guerra, ja que ell ens explicava el que estava passant de veritat a prop d’on vivia i no el que sortia a les notícies. Així que uns quants dies abans que comencés la guerra, nosaltres ja sabíem què passaría. El dia que va esclatar tot i Rússia va començar a atacar, el Maksym ens va trucar a les 5 del matí amb llàgrimes. Era a la frontera on acabaven de bombardejar i per on va entrar gran part de l’exèrcit rus. Ens va dir que estava molt agraït per tot el que havíem fet durant tants anys i ens va demanar si podíem ajudar que la seva dona i els seus fills poguessin marxar.

Com va ser el viatge?

Va ser un viatge molt complicat, ja que tot va avançar molt ràpid. Els nens i la dona de Maksym van poder agafar un tren dos dies abans del previst, així que vam haver d’anar més ràpid del que teníem pensat. Va ser un total de 50 h al cotxe (5.000km en total).

Vau tenir algun inconvenient?

Vam tenir-ne diversos, però el que destacaria sens dubte va ser que a tan sols 5h de la frontera amb Polònia, el monovolum amb què anàvem va deixar de funcionar. El motor s’havia trencat, havíem de trobar un taller, estàvem al mig de dos camps, sense cases, ni ningú que parlés anglès. Per sort vam trobar uns mecànics que ens van arreglar tot en 16 hores!

Com va ser la trobada amb la família d’en Maksym?

Va ser molt emotiva, va ser una sensació molt agradable, tota l’angoixa i tot el pes que sentíem per si alguna cosa podia sortir malament, de sobte va desaparèixer.

Com estava Polònia?

Molt plena, amb molt de trànsit. Un cop passaves Alemanya i estaves a pocs km de Polònia, tot el que un podia veure a la carretera eren: o cotxes amb la bandera ucraïnesa que anaven a buscar refugiats o portar subministraments, cotxes blindats, tancs, vehicles militars…

Hi havien més refugiats ucraïnesos? 

Si, òbviament, tota la zona de Medyka (on nosaltres vam deixar la càrrega de subministraments) estava completament plena de gent ucraïnesa.

Vau poder parlar amb ells? 

La majoria no parlava anglès o estaven pendents de poder menjar i poder agafar mantes o roba que abrigés ja que estàvem a -4 graus. No volíem molestar així que casi no parlàvem amb ells.

Com va ser per a la Vratislava la sortida de Ucraïna?

Doncs va ser molt trist. Ella abandonava el seu país, el seu marit, la seva família, la casa que s’acabaven de comprar amb el Maksym feia poc menys de 2 mesos i que ara aquesta estava destruïda perquè la van bombardejar sencera. Més que felicitat, jo crec que va ser una sensació de tristesa absoluta.

Va ser difícil poder complir el desig d’en Maksym?

Fàcil no va ser. Però és el mínim que nosaltres podíem fer en tota aquesta situació i al final va sortir bé.

Què li va semblar en Maksym que poguéssiu fer el que us havia demanat?

Ell està content, sap que amb nosaltres estaran molt bé, i que farem tot el possible perquè se sentin com a casa.

Com es troben actualment?

Aquests dies estem acabant d’aconseguir tots els papers i tots els documents legals perquè es puguin quedar a viure de moment al nostre país. Ells s’estan adaptant de mica en mica.

Què volen fer en un futur la Vratislava i en Maksym?

Doncs ara mateix no hi poden pensar, ja que no sabem si tornarem a veure al Maksym. El més important ara és que tot això s’acabi.

Si poguéssiu dir algú a tot el món que diríeu?

Que no m’entra al cap com som tan avançats per a algunes coses però tan de l’edat mitjana per altres.

Article escrit pel Climent Muñoz Torelló, l’Aina Vrendrell, la Gemma Khan, la Berta Farran i la Laia Arias, de la revista Escola Solc Report, que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED), una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.

Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -