24 abril 2024
spot_img
24 abril 2024

Literatura i ciència: Com funciona el cos humà?

Els redactors del Samaniego Report expliquen el funcionament de les cèl·lules al cos humà

Els alumnes de tercer de l’ESO han realitzat a l’assignatura de biologia una activitat en què han unit la literatura amb la ciència: han escrit contes explicant el funcionament de les cèl·lules al cos humà.

Aquí us deixem els tres millors contes, que han estat escrits per la Nicoleta, la Marian i la Isabel, tres alumnes de 3er D.

Les aventures de Tilín (Nicoleta)

Vivim en una societat on l’únic que saben fer la majoria de les persones és generalitzar; doncs això mateix succeeix al nostre cos. Hi havia una petita neurona anomenada Tilín, que no tenia més de 7 anys. Aquesta va créixer en una societat que generalitza i diu que tothom és igual i que si algú és diferent està malament.

Tilín vivia al barri del sistema nerviós, al carrer cervell. Tenia una família nombrosa de 86 milions de neurones, que ocupaven tots els carrers del cervell.

Un dia, Tilín estava avorrida i va demanar permís a la seva mare per sortir i anar a passejar. La seva mare el va deixar, però li va dir que no se n’anés gaire lluny, ja que el cos humà és molt gran i es podria perdre.

Tilín anava molt feliç passejant. Estava tan feliç que no es va adonar que ja havia sortit del carrer del cervell i que havia arribat al carrer aparell digestiu.

Tilín: Ui! Crec que m’he despistat i he sortit del meu carrer. On estic?

Mentre es preguntava on era, se li va acostar una cèl·lula.

Cèl·lula: Com n’ets de lletja! No ets una cèl·lula?

Tilín, trist: Sí que sóc una cèl·lula, ets tu qui no ho ets!

Cèl·lula: Mentida! Nois veniu a veure això…

En pronunciar aquestes paraules, van aparèixer un grup de cèl·lules iguals que ella i molt diferents a la Tilín.

Grup de cèl·lules: Com n’ets de lletja!

Tilín, molt trist, se’n va anar corrents perquè la deixessin d’insultar. Com que anava corrent no es va adonar per on anava i va xocar amb algú.

Tilín, plorant: Avi! Unes coses rares m’estaven dient que no era una cèl·lula i que era lletja.

Avi: Com eren aquestes coses?

Tilín: Eren verdes, tenien cua, però no com la nostra, i tenien com pels al voltant del seu cos.

Avi: Ah, eren bacteris.

Tilín: Bacteris? Ho veus, tenia raó, no són cèl·lules!

Avi: Sí que són cèl·lules.

Tilín: Però no eren iguals a nosaltres.

Avi: Mira, t’explico. El cos humà està fet de cèl·lules. Hi ha diferents cèl·lules amb diferents funcions i diferents aspectes depenent de la seva funció. Som milions, però, totes estem dividides en dos grups: procariotes i eucariotes. Els dos grups de cèl·lules tenen tres coses en comú: tenen material genètic, citoplasma i membrana plasmàtica, encara que tenen altres diferències i funcions i per això es divideixen en dos grups. Les procariotes són els bacteris, aquestes coses rares que has vist abans. Els bacteris no tenen nucli, però sí que tenen el material genètic guardat com nosaltres. Has dit que tenien una cua diferent de la nostra i pels al seu cos, doncs aquestes coses s’anomenen flagels i fímbries. Els flagels són més llargs que les fímbries i serveixen per moure’s, mentre que les fímbries serveixen perquè els bacteris s’ajuntin els uns amb els altres.

Mentre l’avi li explicava el món de les cèl·lules, a pocs metres hi havia els bacteris d’abans amagats escoltant l’explicació de l’avi.

Bacteri 1: Ara em sento fatal per haver tractat malament aquesta cèl·lula.

Bateria 2: Millor anar-nos a disculpar…

Els bacteris es van acostar on es trobaven la Tilín i el seu avi.

Bacteri 1: Hola, estàvem escoltant l’explicació del teu avi i ens hem adonat que no estava bé el que hem fet.

Tilín: No passa res, és normal no saber aquestes coses.

Bacteri 2: Podem escoltar la teva explicació?

Avi: Oh, és clar que sí! Ara parlaré de les cèl·lules eucariotes. Aquestes cèl·lules sí que tenen nucli i es divideixen en dos grups: la cèl·lula animal i la de les plantes. Totes les cèl·lules d’un cos humà som cèl·lules animals i les altres només són a les plantes. Dins el nostre nucli hi ha l’ADN o material genètic, i tenim diferents orgànuls, els quals tenen diferents funcions. Tenim, per exemple, mitocondris, que serveixen per aconseguir energia; i ribosomes, que també les cèl·lules procariotes tenen i serveixen per crear proteïnes.

Tilín: Aleshores som diferents i tenim diferents funcions perquè el cos humà funcioni, entenc…

Els bacteris, la Tilín i el seu avi van decidir anar a parlar amb més cèl·lules per explicar-los que no totes les cèl·lules són iguals i que això està bé perquè fan que el cos funcioni correctament.

Tilín: Avi, amb quines cèl·lules parlarem ara?

Avi: Parlarem amb els teixits connectius.

Bacteris: Teixits connectius?

Avi: Sí. En primer lloc, hem de saber que els teixits són grups de cèl·lules semblants i que totes fan la mateixa funció. Els teixits connectius serveixen per unir teixits entre ells. En el cos humà hi ha sis teixits connectius en total, però avui només en visitarem quatre.

Tilín: Quin visitarem primer?

Avi: Primer visitarem el teixit ossi. Les seves cèl·lules es diuen osteòcits i la seva matriu és sòlida. Aquest teixit és lencarregat de crear els ossos.

Bacteri 1: I després quina visitarem?

Avi: Després anirem a veure el teixit cartilaginós. Les seves cèl·lules es diuen condròcits i la seva matriu és tova i elàstica.

Mentre l’avi els explicava a Tilín i els bacteris sobre els teixits connectius escolten un crit de lluny.

Tilín: Què va ser això?

?: Ajuda!

Bacteri 2: Què és això que està cridant?

Avi: Oh, no! Són les cèl·lules epitelials dels pulmons i els està atacant un virus.

Cèl·lules epitelials: Ajuda! Està matant les nostres famílies!

Tilín: Avi, què fem? No podem deixar que aquesta cosa mati aquestes cèl·lules!

Avi: Ràpid! Cal anar a avisar els glòbuls blancs. Ells són els encarregats de la immunitat al cos.

Més tard, al teixit sanguini… (toc toc)

Glòbul blanc 1: Sí? passi…

Avi, entrant d’un cop de porta: Ajuda! Un virus està atacant les cèl·lules epitelials dels pulmons!

Glòbul blanc 2: Oh no! Ràpid, hem de trucar a tots els glòbuls blancs!

Quan tots els glòbuls blancs, la Tilín i el seu avi estaven reunits van anar cap als pulmons. A cadascú se li va assignar un lloc d’amagatall per poder atrapar el virus. Si aquest pla no funcionava, l’humà podria morir i en conseqüència moririen totes les cèl·lules del cos.

Virus: Ningú no em pot aturar. Vaig enganyar el sistema immunològic i vaig entrar sense cap problema. Ara destruiré aquest ésser humà!

Glòbul blanc 1: Llestos, Ja!

De sobte, tots els glòbuls blancs, juntament amb els bacteris, la Tilín i el seu avi van sortir del seu amagatall i van atrapar el virus, però aquest era més fort del que semblava.

Glòbul blanc 2: Ràpid, llençeu-li aquesta vacuna!

Un dels glòbuls blancs va llençar una vacuna a un dels seus companys. Aquest, sense dubtar-ho, li va injectar tota la vacuna, i el virus, gràcies a Déu, va morir.

Avi: Com vas saber quina vacuna posar-hi?

Glòbul blanc 2: Vaig estar investigant i va resultar que hi havia un virus anomenat Covid-19. Em temia que el virus entrés en aquest cos i vaig estar creant una vacuna per si passava alguna cosa. Encara que si no hagués estat per vosaltres, que ens vau avisar, no haguéssim pogut vèncer el virus.

Glòbul blanc 1: Escolta, què tal si treballeu per a nosaltres per protegir el cos humà?

Tilín: Però si no som glòbuls blancs.

Glòbul blanc 1: No, però vist el que heu fet avui, no dubto que pugueu protegir el cos humà d’altres virus o bacteris perillosos.

A partir d’aquell moment, els bacteris, la Tilín i el seu avi compleixen el seu deure de protegir el cos humà i fer que cap virus no pugui entrar al cos.

 

Madison i les seves cèl·lules (Marian)

Aquesta és la història de la Madison i les seves cèl·lules. Madison era una noia normal que vivia al centre de Nova York. Una tarda van convidar la Madison a una festa i ella va acceptar. En tornar a casa no se sentia gaire bé i va decidir anar al metge. La doctora li va dir que tenia un virus i que es quedés a casa per recuperar-se.

Mentrestant, al seu cos…

Aquesta altra és la Lily, una cèl·lula (neurona) i viu al cos de la Madison. La Lily, aquella nit, també va fer una festa de cèl·lules, però va passar una cosa estranya.

Estaven totes les cèl·lules ballant quan va entrar un virus destrossant-ho tot. Les cèl·lules estaven molt espantades i es van amagar, però sabien que el virus no trigaria gaire a trobar-les.

La Lily va tenir la genial idea de cridar a La Lliga De Les Cèl·lules, la qual estava formada per: un tipus de glòbuls blancs anomenats fagòcits (devoren els organismes invasors) i un altre tipus de glòbuls blancs anomenats limfòcits (ajuden al cos a reconèixer als invasors ia destruir-los)

Ella sabia que no trigarien gaire a arribar, però necessitava distreure el virus perquè no causés més danys. Va intentar fer-lo fora abocant antibacteris pels voltants, però no li va servir de gaire. Quan menys s’ho esperava, el virus la va agafar i va començar a sacsejar-la fent que s’infectés, però llavors van entrar els de La Lliga De Les Cèl·lules i van aconseguir que el virus deixés anar la Lily deixant-la a terra i van anar a combatre contra el virus.

Esta es la célula de la que sufría Madison
La cèl·lula de la que patia la Madison

Quan van acabar de barallar-se, van portar el virus a la presó i la Lily a un hospital.

L’endemà totes les cèl·lules van anar a visitar la Lily per donar-li les gràcies per sacrificar-se i salvar-los.

La Lily va necessitar un temps per curar-se, com la Madison, però ara ja estan molt millor.

 

Cèlia, la cèl·lula (Isabel)

Hola, sóc la Celia, la cèl·lula, la unitat més petita del teu cos. Dins meu es duen a terme totes les activitats que tu fas. M’agrupo amb altres cèl·lules i formo teixits que s’uneixen i formen sistemes, i així agrupats, organitzats, harmonitzem el treball de tot el nostre organisme. Em diferencio i m’especialitzo segons el paper i el lloc que em toca viure.

Sóc l’encarregada de preservar l’espècie, perquè dins meu continc tota la informació genètica que preservo intacta i transmeto per mitjà de la divisió cel·lular, de generació en generació. A tu vaig arribar a través dels teus pares, a través dels teus avis… i així podríem continuar per molt de temps, però hem de continuar amb la història.

Todos salimos de esta célula
Tots sortim d’aquesta cèl·lula

Com tot organisme viu des que vaig néixer, tinc un temps programat per créixer, per reproduir-me i per morir. Tot això permet conservar l’espècie, és a dir, que haguem nascut tu i jo. Juntes vivim cèl·lules molt diferent en un mateix organisme. Totes portem la mateixa informació genètica, però ens especialitzem en funcions diferents, i per tant som de moltes maneres i aparences diferents. Com totes les cèl·lules del món, tinc tres parts fonamentals, que són el nucli, la membrana cel·lular i el citoplasma.

Si et submergeixes al meu nucli per un porus, veuràs que tinc una multitud desordenada d’espirals i fils. Són dos àcids nucleics, l’ADN, que sap què cal fer, és una hèlix doble amb dos fils recargolats que semblen una escala en espiral i, l’altre àcid és l’ARN, que transporta les instruccions que van sortint de l’ADN a la resta de la cèl·lula. Aquesta és la nostra missió com a àcids aquí al nucli de les teves cèl·lules.

La membrana cel·lular és com una paret toveta que m’envolta i em dóna forma. Aquesta selecciona allò que ingressa de l’exterior i allò que surt de mi. És la meva barrera més important i a través d’ella tinc contacte amb cèl·lules veïnes, bé per intercanviar missatges o bé per unir-m’hi. A la meva superfície posseeixo receptors que m’estimulen a realitzar funcions específiques si arriba l’estímul adequat, el que necessito.

El citoplasma és un líquid viscós en què es troben uns òrgans petits que duen a terme les diferents tasques cel·lulars. T’explicaré alguna cosa sobre ells perquè els coneguis una mica:

Ribosomes: Són estructures on fabrico les meves proteïnes.

Reticle endoplasmàtic: Treballo amb ribosomes. Puc ser rugós i fabricar proteïnes, o ser llis i produir lípids i olis, i hidrats de carboni o sucres.

Aparell de Golgi: Aquí processo i empaqueto tot el que es produeix pels ribosomes i els reticles, per després transportar-los on sigui necessari.

Mitocondris: Són els meus pulmons i les productores d’energia.

Lisosomes: És el meu estómac.

Vacuoles: Són les meves deixalles, les meves caquetes o aigua, el meu pipi.

Centriolos: Sempre són a prop del nucli, perquè són fonamentals quan em divideixo.

Ara ja em coneixes millor i saps com funciono i com et cuido.

 

Article escrit per Wilber Rosario, de la revista IPI Samaniego Report, que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED), una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes. Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

 

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -