Coronavirus, un pretext per a la discriminació?

L’advocat Antonio Liu Yang és un dels impulsors de la campanya #NoSoyUnVirus contra els comentaris xenòfobs en relació amb el coronavirus. (Twitter/Antonio Liu Yang)

L’amenaça del coronavirus ha fet que surtin a la llum certs comportaments xenòfobs contra la comunitat asiàtica.

L’alarma global provocada per l’aparició del coronavirus SARS-CoV-2 a la ciutat xinesa de Wuhan i la seva propagació a altres països té efectes que sobrepassen la salut de les persones.

La por generalitzada provoca actituds xenòfobes i discriminatòries cap a la població asiàtica a països occidentals.

Això es deu, en part, a la falta d’informació i la propagació de notícies falses que circulen per la xarxa que estenen rumors i mentides sobre el virus.

Alguns països també contribueixen a augmentar aquesta sensació d’alarma. És el cas de Rússia, que ha decidit deportar els estrangers que estiguin infectats pel coronavirus, amb la qual cosa fa just el contrari del que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

 

La indignació arriba a les xarxes socials

Les xarxes socials, especialment Twitter, s’han fet ressò durant els últims dies de la discriminació que afecta molts ciutadans asiàtics a conseqüència del coronavirus.

A Espanya, molts membres d’aquest col·lectiu han publicat missatges de denúncia sota el lema #NoSoyUnVirus, per denunciar el rebuig que senten d’una part de la societat.

Aquests missatges de denúncia també han començat a estendre’s per altres països com França, els Estats Units, Itàlia i el Canadà.

Tant és així que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) també ha enviat un missatge per aturar els atacs: “L’alarma pel coronavirus és comprensible. Però la por no pot justificar els prejudicis i la discriminació contra la comunitat asiàtica. Lluitem contra el racisme, acabem amb l’odi i donem-nos suport en aquesta emergència de salut global”.

 

Ebola: un cas similar

No és la primera vegada que una malaltia focalitzada en un punt del planeta es converteix en emergència internacional. El 2014 diversos països de l’Àfrica occidental van patir un greu brot d’Ebola, una de les malalties més mortíferes del planeta.

La malaltia es va estendre ràpidament per la manca de recursos per lluitar contra el virus, però també perquè no hi va haver cap resposta coordinada entre els diferents governs. Com a conseqüència, més de 30.000 persones es van infectar i hi va haver més d’11.000 morts, segons dades de Metges Sense Fronteres (MSF).

Fora de l’Àfrica, als països occidentals els casos d’Ebola no van superar la dotzena segons recull l’OMS. Només va morir una de les persones infectades als Estats Units.

La infermera espanyola Teresa Romero va ser la primera persona infectada pel virus fora de l’Àfrica. El seu cas de seguida va acaparar l’atenció mediàtica i va relegar a un segon pla el que succeïa amb els milers de víctimes a l’Àfrica.

Aquestes situacions també ens han de fer reflexionar sobre la diferència entre els països desenvolupats i les regions amb menys recursos i com rebem la informació sobre l’emergència sanitària.

La dotzena de víctimes de l’Ebola a països occidentals va tenir molta més presència en els mitjans que els milers de morts a l’Àfrica. Això fa que ens demanem si la gravetat de l’epidèmia té el mateix pes per a tothom.

Descarrega’t de forma gratuïta els recursos didàctics sobre el coronavirus aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMPARTIR
Article anteriorQuè és i com funciona un virus?
Article següentObert el termini per començar a canviar el món
Periodista i escriptora. Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament Crític (Universitat Pompeu Fabra). Vinculada al món de la comunicació i la cultura, ha treballat a Bright Expats a Brussel·les, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ara és redactora de Junior Report.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here