‘Dolor y gloria’: el retrat més íntim de Pedro Almodóvar

L’actor Antonio Banderas (dreta) interpreta l’‘alter ego’ de Pedro Almodóvar en l’última pel·lícula del director, nominada a millor pel·lícula internacional en els Oscars 2020. (Manolo Pavón)

És el tercer cop que una pel·lícula del director espanyol és nominada als Premis Oscar

Dolor y gloria, la 21a pel·lícula de Pedro Almodóvar, un dels cineastes espanyols amb més projecció internacional, narra una història de vida.

El director signa aquest film farcit d’experiències personals i referències a la pròpia carrera artística. “Almodóvar acostuma a fer de la biografia i els gustos personals una part essencial de les seves pel·lícules”, afirma Maria Adell, professora de cine espanyol a l’ESCAC i crítica de cinema.

Al costat de Gisaengchung (Paràsits) (Corea del Sud) –guanyadora del premi Bafta 2020–, Honeyland (Macedònia), Les Misérables (França) i Boze Cialo (Corpus Christi) (Polònia), Dolor y Gloria lluitarà aquest diumenge per guanyar l’Oscar a millor pel·lícula internacional.

 

Una pel·lícula autobiogràfica?

Dolor y Gloria narra la història de Salvador Mallo, un cineasta vingut a menys, solitari i malalt d’una afecció a l’esquena que li provoca dolor i li impedeix dedicar-se a la seva gran passió: el cine.

La pel·lícula narra els grans moments vitals del protagonista: els records agredolços de la infància, quan de nen va emigrar amb els pares a la recerca d’una vida millor; el despertar sexual i el primer gran amor, redescobert massa temps després; la vida a Madrid durant els convulsos 80; la vellesa i la solitud sobrevinguda sobtadament.

Tot això es dona cita en aquesta pel·lícula en què el veritable motor de la narració és el desig per la creació cinematogràfica. I és que, com afirma Adell: “Al cinema d’Almodóvar és gairebé impossible separar la biografia de l’obra fílmica”.

Antonio Banderas dona vida al personatge protagonista, una mena d’alter ego que representa Almodóvar. Una interpretació basada en la idea del mimetisme –dels gestos, de la parla–, amb un coneixement del personatge tan gran que li permet “no caure en la paròdia”, explica Adell.

De fet, que Banderas interpreti Almodóvar a la pantalla gran podria entendre’s com un “acte de justícia poètica”, segons Adell, ja que l’actor malagueny va fer el salt a la fama precisament de la mà d’Almodóvar amb la pel·lícula La ley del deseo (1987).

El repartiment de Dolor y gloria es completa amb les actuacions d’Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia i Julieta Serrano, entre altres. Tots formen part del “cinema en família”, és a dir l’elenc d’artistes de confiança amb qui Almodóvar sol treballar, destaca Adell.

 

Entre la realitat i la ficció

L’última pel·lícula d’Almodóvar s’emmarca en el gènere de l’autoficció, un gènere literari que se situa entre l’autobiografia i la novel·la, és a dir, entre la realitat i la ficció.

Aquest recurs narratiu ha tingut més recorregut en el món literari, amb exemples com A sang freda (1966) de Truman Capote i L’adversari (2000) d’Emmanuel Carrère. No obstant, el món del cinema també té alguns exemples notables com Marits i mullers (1993) de Woody Allen i La nit americana de François Truffaut.

Almodóvar mateix, però, ha afirmat que aquesta pel·lícula no és pas autobiogràfica, encara que s’hi poden identificar aspectes coincidents amb els de la seva pròpia vida i que serveixen a l’autor per alimentar el seu univers cinematogràfic.

I és que en la filmografia d’Almodóvar és fàcil trobar-hi llibres, obres d’art i referències a altres expressions artístiques –com la música o el teatre– que formen part d’allò que els crítics anomenen l’“univers almodovarià”.

 

El reconeixement de Hollywood

Mujeres al borde de un ataque de nervios (1989) i Todo sobre mi madre (1999) són les altres dues pel·lícules d’Almodóvar que van aconseguir esquitllar-se entre les nominades a millor pel·lícula de parla no anglesa, categoria rebatejada com a millor pel·lícula internacional. 

Penélope Cruz, actriu que ha participat en nombroses pel·lícules del director manxec, serà l’encarregada de lliurar el premi a aquesta categoria en la 92a edició dels Premis Oscar.

Si Almodóvar guanya l’estatueta, podria repetir-se aquest emotiu moment de fa ja dues dècades quan Almodóvar va guanyar el seu primer i únic Oscar amb la pel·lícula Todo sobre mi madre (1999).

El tema de la setmana ‘Oscars 2020’ té el suport de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC)

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

COMPARTIR
Article anterior‘Parásitos’, metàfora de la desigualtat
Article següent‘Klaus’, el triomf de l’animació tradicional
Periodista i escriptora. Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament Crític (Universitat Pompeu Fabra). Vinculada al món de la comunicació i la cultura, ha treballat a Bright Expats a Brussel·les, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ara és redactora de Junior Report.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here