Els fauvistes, feres amb sentiments

Un home davant l’obra ‘La reixa’ (1930) del pintor fauvista Raoul Dufy. (EFE/Juan Carlos Hidalgo)

Matisse va impulsar un moviment pictòric en què el color no servia només per reproduir objectes i persones, sinó també per representar emocions

Per Ainhoa Gutiérrez Blanco

A la fi del segle XIX i principis del XX, les ciutats europees començaven a introduir noves tècniques de construcció, transports que funcionaven amb l’electricitat, l’enllumenat públic, els automòbils privats…

Totes aquestes innovacions formaven part d’un moviment modernitzador que també va arribar a les arts. Així, els nous artistes europeus van començar a experimentar amb el color i la pintura.

El pintor francès Henri Matisse (1869-1954) és conegut universalment pels colors intensos de les seves obres, tant en aquelles on apareixen objectes o paisatges com en aquelles altres on hi ha persones.

Abans d’iniciar el moviment fauvista, Matisse va provar altres estils i tècniques com el divisionisme o puntillisme. Aquesta tècnica separava les formes i els colors per punts o petites pinzellades que, vistes des d’una certa distància, formaven figures i paisatges definits.

 

Com pintar el que no es veu

L’ús peculiar del color de Matisse va sorgir durant les seves primeres etapes com a artista, quan va fundar el moviment fauvista. Aquest corrent va tenir una vida curta (entre 1905 i 1911 aproximadament) però va ser molt rellevant en la història de l’art.

En el Saló de Tardor de 1905, una exposició artística que es feia cada any a París, Matisse i altres pintors van presentar la seva nova manera d’entendre la pintura.

El crític Louis Vauxcelles es va referir a ells amb el terme francès ‘fauves’, és a dir, “feres” o “bèsties salvatges”, perquè pintaven a l’oli amb colors vius i amb una llibertat absoluta, la qual cosa els portava a representar objectes i persones de forma poc realista sobre el llenç.

L’objectiu dels fauvistes era pintar allò que se sentia, no el que es veia. La llum i la perspectiva eren secundaris. Els artistes volien trencar amb la naturalesa i amb les normes pictòriques que se seguien des de feia segles.

“Hi ha una diferència entre el color percebut pels ulls i el color processat per la ment o el pensament”, deia Matisse. Així doncs, el color era la clau.

A diferència d’altres fauvistes, Matisse no renunciava a la funció decorativa dels quadres i a l’ús de línies ondulades. Es pot comprovar en una de les seves obres més conegudes: Harmonia en vermell o L’habitació vermella (1908). El quadre destaca per la força del color vermell que domina en tot el quadre: la taula es confon amb la paret, la perspectiva queda eliminada i la imatge resultant és gairebé abstracta.

View this post on Instagram

Buenos días followers, ayer pillamos un avión a San Petersburgo, y hoy nos hemos levantado estando decididos a ir al #museodelhermitage donde descubrimos la impresionante historia que hay detrás de este cuadro, si os interesa tanto como a nosotros os recomiendo que vengais. Aquí os dejamos una breve descripción sobre esta impresionante obra de arte: Armonía en rojo es un óleo del artista Henri Mattise de 1908. Se trata de una obra de grandes dimensiones y fue pintada por encargo del millonario ruso Sergei Shukin, coleccionista de la obra del pintor. Al parecer, Matisse pintó todo el fondo de color azul claro (como aún puede verse en los bordes), pero finalmente lo sobre-pintó de rojo intenso. #artezola4a19 #armoníaenrojo #henrimatisse🎨

A post shared by Max Carol Aldomar Merino (@artezola4a_2019) on

 

Els fauvistes

Matisse no estava sol en aquesta aventura. En el moviment fauvista destaquen principalment tres artistes: Matisse mateix, André Derain i Maurice de Vlaminck. Els tres es van conèixer quan estudiaven pintura i són els impulsors d’aquest nou corrent pictòric.

André Derain (1880-1954) era conegut pel seu fort caràcter. Va ser un dels màxims representants del fauvisme, però al llarg de la seva vida va practicar molts estils i formes artístiques: va realitzar gravats i il·lustracions per a llibres, va elaborar decorats de teatre i fins i tot va practicar l’escultura.

Després de la seva etapa fauvista va tornar a estils més clàssics i va ser molt criticat pels seus companys fauvistes.

De Vlaminck (1876-1958) va ser un dels millors amics de Derain en la seva joventut. Les seves obres sempre van estar emmarcades en estils avantguardistes, com el fauvisme o el cubisme, on utilitzava formes i colors plens de contrast.

Igual que Derain i Matisse, va experimentar amb altres estils i tècniques com l’aquarel·la, els gravats, les il·lustracions i va escriure una vintena de llibres entre novel·les, poemes i assajos.

El moviment fauvista va traspassar fronteres i va inspirar altres grups d’artistes a diversos països europeus.

El tema de la setmana compta amb la col·laboració de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL (FCRI)

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here