Guerra als Balcans: tothom contra tothom

Interior d’un túnel construït a Sarajevo, la capital de Bòsnia, durant el setge a la ciutat per part de l’exèrcit serbi. (iStockphoto)

La difícil convivència entre catòlics, musulmans i ortodoxos ha causat nombrosos conflictes a la frontera entre Europa i l’Àsia durant segles

Per Roger Valsells

A principis de la dècada de 1990, tres estats dels sis que formaven part de Iugoslàvia van decidir independitzar-se: Eslovènia, Croàcia i Bòsnia.

Eslovènia i Croàcia van fer una declaració unilateral d’independència el 1991, la qual cosa va provocar una resposta contundent de les autoritats centrals, que no estaven disposades a perdre dos dels seus territoris. L’exèrcit iugoslau, liderat per Sèrbia, va iniciar una guerra contra eslovens i croats.

El 1992, Bòsnia va convocar un referèndum i va proclamar la seva independència, però això va desfermar una guerra civil entre els habitants de Bòsnia partidaris de separar-se (bosnians i croats) i els que apostaven per romandre dins de Iugoslàvia (serbis).

Aquests conflictes es coneixen com la Guerra dels Balcans (1991-1995), la península on es troben els països implicats. En els quatre anys que va durar el conflicte, hi van morir més de 130.000 persones (no hi ha xifres oficials) i dos milions van haver de fugir de casa seva.

 

Per què va començar la guerra?

Per entendre les causes del conflicte cal viatjar fins a l’antiga Iugoslàvia, una federació de repúbliques creada després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Les repúbliques eren: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia (que incloïa les províncies autònomes de Kosovo i Voivodina), Montenegro i Macedònia.

En aquest territori vivien pobles i comunitats amb orígens, religions i costums molt diferents: serbis ortodoxos, croats catòlics, bosnians musulmans, albanesos, eslovens, macedonis i hongaresos.

Tot aquest territori estava sota la influència de la Unió Soviètica, un dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial. No obstant, les diferències culturals, religioses i polítiques eren massa grans.

El dictador Josip Broz Tito va governar Iugoslàvia amb mà de ferro durant més de 30 anys. La seva mort el 1980 va despertar tensions històriques i les repúbliques i la província autònoma de Kosovo van començar a reclamar un estat propi.

 

Guerra entre compatriotes

 Les aspiracions independentistes van topar amb la negativa de l’exèrcit iugoslau, controlat pels serbis. Van intentar evitar la independència d’aquests països declarant-los la guerra. Els combats van ser acarnissats i el 1992 es va declarar un alto-el-foc amb la supervisió de les Nacions Unides.

A Bòsnia, la guerra va acabar convertint-se en un genocidi: les forces sèrbies de Bòsnia, de religió cristiana ortodoxa, van dur a terme una neteja ètnica i van matar desenes de milers de musulmans.

Un dels pitjors episodis del conflicte va ser la Matança de Srebrenica, ciutat bosniana en la qual 8.000 homes musulmans van ser assassinats, inclosos nens i ancians. La massacre va tenir lloc en una zona considerada “segura” per les Nacions Unides, que hi havien desplegat 400 cascos blaus, les forces de pau de l’ONU.

Més d’un milió de bosnians i croats van haver d’abandonar casa seva. La capital de Bòsnia, Sarajevo, va estar assetjada durant tres anys, però els seus habitants van resistir.

 

Guanyadors i perdedors

 Les hostilitats van acabar amb la intervenció militar de l’OTAN i amb els Acords de Dayton, un tractat de pau signat el novembre de 1995 als Estats Units.

Com a resultat de l’acord, la república de Bòsnia i Hercegovina va quedar dividida en dues entitats: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (majoria de població musulmana i croata) i la República Srpska (majoria de població sèrbia). La presidència del país és rotatòria i cada vegada l’ocupa un polític de cada ètnia.

Croàcia va conservar les fronteres d’abans de la guerra i els més de 300.000 croats residents a Bòsnia i Hercegovina mantenen la nacionalitat croata i el passaport europeu (Croàcia és membre de la UE), encara que visquin en un altre país.

Els militars responsables dels pitjors crims, com el general serbi Ratko Mladic i el líder serbobosnià Radovan Karadzic van ser capturats, jutjats i condemnats pel Tribunal Internacional de la Haia, a Holanda.

Avui, la convivència entre antics enemics continua sent complicada. A les escoles, per exemple, el passat més recent s’explica de manera diferent segons si el professor és serbi, bosnià o croat. 

A zones rurals i aïllades de les grans ciutats, els nens croats i bosnians no es relacionen. Les famílies tenen molt viu el record del patiment dels anys 90 i no volen que es barregin amb els antics enemics.

Ja a la universitat, molts joves d’ètnies diferents es fan amics, a vegades fins i tot emprenen negocis junts, però ben poques vegades arriben a casar-se.

El tema de la setmana té la col·laboració de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL (FCRI)

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here