Història del descobriment de l’ADN

El descobriment de l’estructura de l’ADN en forma de doble hèlix va ser un dels més importants de la història de la genètica. (Arxiu)

El desenvolupament de la genètica els últims dos segles ha suposat una de les troballes més importants de la ciència

El descobriment de l’àcid desoxiribonucleic (ADN) va canviar per sempre la comprensió de la genètica, l’estudi sobre com es transmet l’herència física i fisiològica de generació en generació.

La molècula d’ADN es va identificar per primer cop durant la segona meitat del segle xix. Un segle més tard, a mitjan s. xx, va començar l’edat daurada dels descobriments en genètica, en què es van definir l’estructura i el funcionament del codi genètic.

Avui dia, els científics se centren a investigar com editar l’ADN per corregir errors i guarir malalties d’origen genètic.

 

Els inicis de la genètica al s. XIX

L’ADN va ser aïllat per primera vegada el 1869 pel biòleg suís Johan Friedrich Miescher. Mentre estudiava la composició química dels glòbuls blancs, va observar que dins de les cèl·lules hi havia una substància aïllada rica en fosfats, sense sofre i resistent a les proteases, cosa que no es corresponia a l’estructura típica dels lípids o les proteïnes.

Miescher va batejar aquesta nova molècula com a nucleïna, ja que es trobava al nucli de totes les cèl·lules estudiades.

Entre el 1885 i el 1901, la composició química de l’ADN va començar a definir-se. El 1889 Richard Altmann, patòleg alemany que havia estat deixeble de Miescher, va redefinir aquesta substància amb el terme “àcid nucleic”.

Per la seva banda, el metge alemany Albert Kossel va descobrir l’existència d’hidrats de carboni i d’uns compostos o bases nitrogenades a les quals va anomenar “adenina”, “guanina”, “citosina” i “timina” dins de la molècula d’ADN. Per aquest descobriment va guanyar el Premi Nobel de Medicina el 1910.

 

La revolució de l’ADN

El segle xx va començar amb grans avenços en la investigació de l’ADN. Durant la dècada de 1920, el bioquímic estatunidenc d’origen rus Phoebus Levene va determinar l’existència de l’ARN, un altre àcid nucleic necessari per a la transmissió d’informació genètica.

Levene també va detectar la presència de grup fosfat i d’un tipus de sucre anomenat ribosa, dos components imprescindibles en la formació de l’ADN. Més tard, el bioquímic va descobrir que el grup fosfato, el sucre i les bases nitrogenades s’unien per formar nucleòtids.

Durant els anys següents es van dur a terme diversos experiments que van concloure que l’ADN era la molècula responsable de l’herència: els estudis del microbiòleg Frederick Griffith, les troballes d’Oswald Avery el 1944 i els experiments d’Alfred Hershey i Martha Chase el 1952.

L’avenç més important en aquest camp es va produir l’any 1953, quan el físic Francis Crick i el biòleg James Watson van demostrar l’estructura de doble hèlix de l’ADN. Van rebre el Premi Nobel de Medicina del 1962 juntament amb el físic Maurice Wilkins.

No obstant, el seu descobriment no hagués estat possible sense la tasca de la química Rosalinda Franklin, responsable de la famosa Fotografia 51 que revelava la forma helicoïdal de la molècula d’ADN. Wilkins, que compartia laboratori amb ella, va agafar la fotografia sense el seu permís i gràcies a això van fer el gran descobriment.

Un cop descobertes la forma i composició de l’ADN, els estudis més recents se centren en el seu funcionament: veure quines reaccions químiques es produeixen dins de la cèl·lula per intentar reproduir-les al laboratori.

Les tècniques d’edició genètica tenen com a objectiu modificar el codi genètic d’algunes cèl·lules l’ADN de les quals és incorrecte o està danyat, la qual cosa pot provocar trastorns i malalties.

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here