La desigualtat: el desencadenant de les protestes a Xile

El sistema de pensions privat, conegut com a AFP, és molt criticat a Xile. Els ciutadans es queixen que els jubilats no tenen prou diners per sobreviure. (Alberto Valdés / EFE)

L’economia xilena és una de les més potents de l’Amèrica Llatina, però la riquesa està mal repartida i deixa en la pobresa una bona part de la població

Xile fa setmanes que ha sortit al carrer. Els seus ciutadans es manifesten per reclamar més drets i protestar contra la gran desigualtat que hi ha al país. El seu lema és “Xile s’ha despertat”.

Segons el Banc Mundial, Xile té una economia millor que la mitjana de Llatinoamèrica i es considera un país d’“ingressos alts”. Els ingressos mitjans de la població s’utilitzen com a indicador per determinar la riquesa d’un estat i el seu nivell de desenvolupament.

El desenvolupament de Xile es coneix popularment com a “Miracle Econòmic”, però amaga la gran desigualtat del país. Segons l’última enquesta d’ingressos de l’Instituto Nacional de Estadística de Chile, el 2018 el sou mitjà era de 573.964 pesos xilens (uns 694 euros al mes).

Però la realitat és que més de la meitat de la població activa cobra un salari igual o inferior a 400.000 pesos (uns 484 euros). La situació encara és pitjor per a les dones, que tenen un salari mitjà de 343.234 pesos (uns 415 euros).

 

Una desigualtat heretada de la dictadura

La inestabilitat política i la desigualtat han estat presents a molts països de Llatinoamèrica, i Xile no n’és cap excepció.

El 1970, Salvador Allende va guanyar les eleccions de Xile amb una coalició de partits d’esquerres. Promovien un sistema polític que combinava idees socialistes i comunistes. Va ser el primer líder que defensava aquestes idees que va ser escollit democràticament en unes eleccions a tot el món.

Però una part de Xile, sobretot els empresaris i la classe alta, estaven en desacord amb aquesta forma de governar. Per això, el 1973 el general Augusto Pinochet va organitzar un cop d’estat per aconseguir el poder.

Pinochet tenia el suport dels Estats Units, que té i defensa el sistema capitalista i en aquella època competia amb el govern comunista de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) per veure quin sistema tenia més influència en el món.

Pinochet va posar al capdavant del govern economistes acabats de graduar i que majoritàriament havien estudiat a la Universitat de Chicago. Se’ls coneixeria popularment com els Chicago Boys i van promoure una economia liberal en la qual l’estat no dona serveis als ciutadans, sinó que ho fan les empreses privades.

Sota les seves directrius, van privatitzar-se els serveis bàsics: es va donar el control a empreses privades perquè gestionessin la llum, l’aigua potable, l’educació, les pensions i el sistema de salut, entre altres. D’aquesta manera, les persones amb més recursos podien pagar millors serveis, mentre que els ciutadans més pobres amb prou feines podien assumir-los.

La dictadura va durar fins el 1990, quan va tenir lloc una transició cap a la democràcia. No obstant, encara que els posteriors governs democràtics van introduir mesures socials, les polítiques liberals no es van eliminar pas.

Els xilens que es manifesten aquests dies creuen que la desigualtat actual és l’herència d’aquest sistema. De fet, un dels lemes de les protestes ha estat “no són 30 pesos, són 30 anys”: han passat 30 anys des de la transició sense que s’hagi buscat una solució a la desigualtat del país.

 

Accés desigual a l’educació, la sanitat i les pensions

A Xile hi ha un sistema de salut mixt, que combina atenció pública i privada. Un estudi del 2018 del Banco Interamericano de Desarrollo (BID) assenyalava que la sanitat xilena era la més eficient de la regió, però també reconeixia que tenia molt a millorar.

El 80% de la població utilitza el servei públic i només el 20% pot permetre’s pagar un sistema privat amb cobertures de més qualitat. El sistema no cobreix tots els tractaments necessaris, i les llistes d’espera són molt llargues.

L’educació també genera un gran malestar entre la població. La formació superior és gratuïta per al 60% de la població, però és difícil accedir a la universitat per a aquells alumnes que no han tingut una educació privada.

Els xilens amb una educació millor són els que ocuparan càrrecs amb sous més alts en el futur. D’aquesta manera, és molt difícil per a algú que prové d’una família pobra aspirar a un nivell de vida més alt.

La situació no millora amb l’edat. Durant la dictadura es va implantar un sistema de pensions privat i, quan es jubilen, els treballadors reben molts menys diners que el salari que solien cobrar. Es tracta d’un tema molt polèmic al país.

Els manifestants demanen canviar la constitució aprovada el 1980, durant la dictadura. El document estableix que l’estat no pot oferir serveis relacionats amb la salut, l’educació o la seguretat social. Per això aquests serveis queden en mans d’empreses privades que fan negoci amb les necessitats bàsiques dels ciutadans.

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

 

 

COMPARTIR
Article anteriorProtestes a Xile: una reivindicació històrica
Article següentCom millorar el nivell d’anglès entre els estudiants espanyols
Periodista multimèdia i fotògrafa. És redactora de Junior Report i docent de noves narratives al Col·legi de Periodistes. Ha treballat a Nushu, un mitjà infantil amb plataformes AR i VR, i ha sigut becària de la BBC i de l’agència Europa Press.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here