La nana marró més propera a la Terra és parenta de Júpiter

La nana marró més propera a la Terra s'anomena Luhman 16B i es troba a sis anys i mig llum. EP

Un estudi revela similituds atmosfèriques entre el planeta i aquest objecte, un misteriós cos celeste que no arriba a ser estrella

Per Raquel Sáez

Sovint, les estrelles s’emporten el protagonisme quan alcem els ulls cap al cel. La seva intensa brillantor acapara les mirades, però no totes ho fan per igual. És el cas de les nanes marrons, uns cossos celestes que s’han quedat a mig camí entre ser una estrella petita i un planeta.

Segons un estudi publicat a The Astrophysical Journal, la nana marró més propera a la Terra registra vistoses bandes de colors en la seva superfície, a l’igual que passa a Júpiter, que poden observar-se en les imatges de tots dos cossos. Es troba a sis anys i mig llum de nosaltres i es diu Luhman 16B. És aproximadament 28 vegades més massiva i uns 815 graus més calenta que el planeta gasós.

 

Estrelles a mig camí

La investigació encapçalada per l’expert de la Universitat Arizona, Daniel Apai, revela condicions climatològiques molt similars amb Júpiter. En aquesta nana marró també es produeixen vents de gran intensitat, els vòrtexs dominen les regions polars i s’observen taques que es converteixen en grans tempestes.

El descobriment emparenta aquesta nana marró amb Júpiter. Aquest objecte celeste té poc de planeta, però tampoc és una estrella a l’ús. Entre altres motius, perquè brilla poc.

“Una galàxia com la nostra té centenars de milers de milions d’estrelles i una d’aquestes són les nanes marrons, de tipus subestelar. La seva massa és fins a 75 o 80 vegades més gran que la de Júpiter, però no prou gran per formar en el seu interior els processos necessaris per alliberar energia. S’han quedat en candidates a estrelles”, apunta el director científic del Parc Astronòmic Montsec (PAM), Salvador J. Ribas.

El seu origen tampoc està del tot clar. Alguns experts pensen que les nanes marrons són massa petites com per generar l’energia que les faci brillar. També podria ser que aquests objectes no tinguin els mecanismes per emetre aquesta llum interior. Per això es trobarien a mig camí entre ser una estrella o un planeta.

 

Quan brilla una estrella?

Però, què ha de passar per tal que una estrella brilli?

“Ha de fusionar-se l’hidrogen que hi ha al seu interior. Aquesta reacció termonuclear no es produeix de la mateixa manera a les nanes marrons, on trobem liti, un element que es destrueix ràpidament a la resta d’estrelles. Per això sabem que aquest cos celeste no s’ha arribat a encendre del tot”, explica Ribas.

La manca de llum complica la seva observació. Després de la seva formació, a poc a poc es van refredant i s’atenuen lentament al llarg de les seves vides. Per això, són difícils de trobar. Cap telescopi pot veure clarament les atmosferes d’aquests cossos celestes.

Per localitzar aquesta nana ha estat necessari utilitzar el satèl·lit espacial TESS de la NASA, que ha aconseguit mesurar els canvis de brillantor.

El procés requereix paciència. “Cal recollir molta llum en el lloc on s’ha detectat aquest objectiu i, quan s’analitza, s’observa el liti. Depèn de com sigui aquesta llum i del seu color, s’esbrina la composició. A partir d’aquesta informació, han pogut saber com és l’atmosfera d’aquesta nana”, conclou el responsable del PAM.

Información elaborada en colaboración con el Parc Astronòmic Montsec.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here