L’art en temps d’epidèmia

Autoretrat d'Edvard Munch després de superar la grip espanyola. (Jacques Lathion)

Molts artistes han plasmat en les seves obres els efectes de les epidèmies que han afectat la humanitat al llarg de la història

El coronavirus SARS-CoV-2 no és la primera epidèmia a la qual s’ha enfrontat la humanitat. Al llarg de la història s’han produït moltes situacions semblants en les quals una malaltia afectava moltes persones d’al voltant del món.

Abans no existia internet, ni les xarxes socials ni totes les formes que avui tenim de comunicar-nos. No obstant això, podem conèixer com es van viure aquestes crisis gràcies al testimoni que ens van deixar els pintors i artistes de l’època, entre d’altres.

Repassem alguns dels artistes que van viure epidèmies o que s’hi van inspirar per crear les seves obres.

 

Edvard Munch (1863-1944)

Edvard Munch és l’autor del famós quadre El crit, que ha servit d’inspiració per a un dels emojis més utilitzats. La seva obra mostra una persona cridant i el seu dolor sembla tenyir tot el seu entorn.

Amb aquest quadre, Munch reflectia l’angoixa que ell mateix sentia, perquè la seva vida va estar marcada per la malaltia i la tragèdia. La seva mare i la seva germana van morir de tuberculosi i ell mateix va estar afectat per l’epidèmia de grip espanyola que va tenir lloc en 1918.

Aquesta epidèmia de grip va provocar la mort de milions de persones a tot el món. En una altra de les seves obres, Munch es va pintar a si mateix després de superar la malaltia.

 

 

Alexandre Jean-Baptiste Hesse (1806-1879)

Un altre artista que va viure una pandèmia en primera persona va ser el pintor italià Tizià, que va morir a Venècia durant la pesta que va assolar la ciutat italiana l’any 1576.

Segles més tard, el 1832, el pintor francès Alexandre Jean-Baptiste Hesse va voler retre homenatge a Tizià pintant un gran quadre que mostra l’impacte de la pesta a Itàlia. Aquesta malaltia es transmetia a través de les rates.

A la seva obra, Hesse recrea la mort del pintor italià en un context de pandèmia que acabaria provocant una gran mortaldat. El quadre de Hesse es pot veure avui dia al Museu del Louvre.

 

Domenico Gargiulo (1609-1675)

El pintor napolità Domenico Gargiulo, conegut amb el sobrenom de Micco Spadaro, va retratar a les seves obres la gent de la seva ciutat i la forma de vida del segle XVII.

Una de les seves obres retrata l’impacte que va tenir l’epidèmia de pesta del 1656. En aquesta obra colossal, pintada un any després de l’epidèmia, es poden veure els morts per la malaltia, la gent que amuntega els cossos i els que assisteixen els malalts tapant-se la boca i el nas per a no contagiar-se.

El quadre es troba al Museu di San Martino de Nàpols.

 

 

Francisco de Goya (1746-1828)

Cap al 1797, després de patir una malaltia que el va obligar a recuperar-se durant un temps a Sanlúcar de Barrameda i que li va provocar sordesa, Goya va canviar el seu estil.

Fins llavors havia creat retrats i quadres decoratius per a la noblesa, però a partir d’aquest moment la seva pintura es va tornar molt més fosca i crítica.

Així va néixer la sèrie de gravats coneguda com els Capritxos, que satiritzen els defectes de la societat de l’època. De tornada a Madrid, va continuar pintant quadres d’aquest estil, com el Corral d’empestats, on il·lustra l’horror dels hospitals plens de malalts durant una epidèmia.

 

Juan Manuel Blanes (1830-1901)

Aquesta emblemàtica obra del pintor uruguaià Juan Manuel Blanes representa l’epidèmia de febre groga que va tenir lloc al gener de 1871 a la ciutat de Buenos Aires (Argentina).

En aquell moment, es tractava d’una malaltia totalment desconeguda, se’n desconeixien els símptomes i els efectes, i ni tan sols se sabia que es transmetia a través dels mosquits.

No va ser fins a 1881 quan el doctor cubà Carlos Finlay va aconseguir identificar-la. L’obra de Blanes es pot veure en el Museu Nacional d’Arts Visuals de Montevideo.

View this post on Instagram

Juan Manuel Blanes Un episodio de la fiebre amarilla en Buenos Aires (1871) Óleo sobre tela, 230 x 180 cm Museo Nacional de Artes Visuales 🤒Imagen representativa de los tiempos en los que la fiebre amarilla azotó Buenos Aires. Los primeros brotes de la fiebre se registraron los años 1852, 1858 y 1870, pero el año con mayor número de casos y muertes fue 1871, durante los carnavales del mes de febrero. Ése verano se llegó a registrar una cifra de 14.000 muertes a causa de la fiebre. Teniendo en cuenta la poca población que había por aquel entonces en la ciudad porteña, 14.000 representaba un número alto y equivalía al 8% de la población total. Sin embargo vale destacar que Bs As seguía siendo la ciudad con mayor número de población del siglo XIX. La fiebre amarilla llegó a la ciudad portuaria a través de los barcos, justamente, que provenían de Brasil, país donde la fiebre era endémica. Las principales víctimas de la enfermedad fueron extranjeros, especialmente italianos y españoles. Sus síntomas consistían en: dolor de cabeza, fiebre alta, dolor de estómago, diarrea, vómito oscuro y pestilente y color amarillento en la piel, principalmente en el rostro (de ahí provino su popular nombre) El día 31 del mes de Enero de 1871, el periódico de Mardoqueo Navarro expresaba: " La fiebre no es asunto aún. Los municipales, ni palabra a su respecto (…)" Esta breve noticia demuestra la falta de reacción ante la epidemia debido al gran desconocimiento que, por aquel entonces, se tenía sobre esta terrible y dura enfermedad. En la historia argentina no existe otro caso de una epidemia de tal magnitud, ni siquiera el brote de la Gripe A del 2009 se llevó a tantas personas. Lectura recomendada para esta temática: ⚪ Novela histórica de Franco Vaccarini; Fiebre amarilla; Edit. Norma; 2014. __________________________________________ #fiebreamarilla #fiebre #brote #virus #enfermos #enfermedad #gripeA #bsas #argentina🇦🇷 #argentinos #juanmanuelblanes #unepisodiodelafiebreamarilla #museo #museonacionaldeartesvisuales #muerte #cementerio #brasil #epidemia #endemia #tiphistorico #Sabías #sabiasque #sabereshistoricos #datocurioso #datohistorico #historiaargentina

A post shared by Tip Histórico®️ (@tiphistorico) on

 

 

Keith Haring (1958-1990)

El popular mural que decora una de les parets pròximes al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va néixer en plena epidèmia de la sida, al febrer de 1989.

El seu autor és l’artista urbà Keith Haring, que va pintar aquest grafiti de forma gairebé fortuïta. Haring va triar una plaça del Raval, que aleshores era un barri bastant degradat, per pintar la seva obra: representa una xeringa ofegada per una serp enorme que porta el nom de la malaltia.

El mural es va pintar de color vermell per simular la sang i inclou el lema “Tots junts podem parar la sida”. Haring, diagnosticat seropositiu el 1988, va morir un any després de pintar el mural de Barcelona.

Descarrega’t de forma gratuïta els recursos didàctics sobre el coronavirus aquí.

 

COMPARTIR
Article anteriorEl coronavirus, una nova amenaça sanitària a l’Àfrica
Article següentPel·lícules per entendre l’autisme
Periodista 'freelance'. És redactora de Junior Report i col·labora amb altres mitjans com La Vanguardia Digital i Público. En paral·lel fa classes d’història del cinema i col·labora en l'organització de festivals com el Som Cinema de Lleida o el Mercat del Film de Mataró.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here