Les demandes socials de Xile

Des de les primeres protestes convocades a mitjan octubre, la societat xilena no ha deixat de sortir al carrer a manifestar-se. (EP)

Els manifestants demanen reformes per protegir els serveis públics com l’educació, la sanitat o les pensions

Xile està paralitzat per una sèrie de manifestacions massives des de mitjan octubre. La població xilena ha sortit als carrers per protestar contra la desigualtat que afecta una gran majoria de la població, que sobreviu amb sous molt baixos.

Segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars del govern xilè, les principals despeses de la llar a Xile són: aliments, transport, allotjament i educació.

Es tracta de serveis bàsics que, en molts casos, estan en mans privades. És una de les conseqüències del sistema econòmic neoliberal imposat a Xile des de la dictadura de Pinochet (1973-1990).

Aquest model econòmic beneficia les empreses i la privatització de serveis bàsics: en comptes d’invertir en una xarxa pública de serveis, el govern paga empreses privades perquè els ofereixin aquestes empreses. Així, en comptes de crear una infraestructura de serveis gratuïts, l’educació, la sanitat o el transport es converteixen en un negoci.

“El poble comença a entendre que no es tracta tant d’un problema de governs de dretes o esquerres, sinó que el sistema està mal muntat”, explica Rodrigo Graells, realitzador audiovisual xilè que viu a Santiago, la capital de Xile.

Per això una de les principals demandes dels manifestants és canviar la Constitució per reduir el poder de les empreses i redistribuir la riquesa.

 

La importància del transport públic

En l’actualitat, un bitllet d’autobús o metro a Santiago de Xile costa 800 pesos xilens (0,97 euros). La proposta del govern era augmentar el preu 30 pesos (4 cèntims més).

Encara que sembli poc, la mesura va ser rebutjada immediatament perquè el transport per anar a treballar o estudiar suposa la segona despesa més important per als xilens. El preu del transport públic a Xile és un dels més alts a l’Amèrica Llatina i va ser el detonant de les protestes.

Va ser la gota que va fer vessar el got en el descontentament generalitzat per la situació econòmica que pateixen moltes famílies.

 

Un salari insuficient

Segons l’última enquesta d’ingressos de l’Institut Nacional d’Estadística de Xile, el 2018 el sou mitjà era de 573.964 pesos xilens al mes (uns 694 euros).

Però la realitat és que més de la meitat de la població activa cobra un salari igual o inferior als 400.000 pesos (uns 484 euros). La situació és encara pitjor per a les dones, que tenen un salari mitjà de 343.234 pesos (uns 415 euros).

Aquesta precarietat en els salaris afecta la majoria de la població i dificulta l’accés als serveis bàsics com l’educació universitària o la cobertura mèdica. Com a conseqüència, hi ha moltes famílies endeutades perquè les seves despeses superen els ingressos familiars.

 

Les pensions de vellesa són una altra de les grans reivindicacions en les protestes. Un informe del govern presentat al maig informava que la pensió mitjana era de 320.000 pesos xilens (uns 388 euros), encara que per a les dones la pensió mitjana era molt menor: 192.000 pesos (uns 233 euros).

Això obliga molta gent gran a dependre dels estalvis de tota la vida. Però, si els salaris són baixos, quines opcions hi ha d’estalviar? La situació és tan extrema, que els més grans de 80 anys tenen la taxa de suïcidis més alta del país.

 

Desigualtat també en la sanitat i l’educació

La sanitat pública a Xile pateix la falta de personal i de recursos. Els últims anys s’han inaugurat molts hospitals, però falten metges especialitzats i subministraments per atendre els pacients.

La visita amb un metge especialista pot trigar un o dos anys a arribar, encara que sigui per símptomes lleus; per això, una part de la població acaba recorrent a metges privats, encara que això suposi un esforç econòmic molt gran.

D’altra banda, l’educació és un altre dels serveis afectats per la privatització. Existeixen centres públics, però la diferència amb els centres privats és immensa. Tal com explica Graells: “La persona que té recursos per pagar una escola privada, no durà els fills a una escola pública”.

Aquesta desigualtat es trasllada als estudis superiors. Els alumnes de col·legis privats tenen gairebé garantit l’accés a la universitat, mentre que els de l’escola pública estan molt menys preparats per superar les proves d’accés.

A més a més, molts estudiants de classe mitjana no poden accedir a beques universitàries perquè no pertanyen als estrats socials més baixos. Dit d’una altra manera: no són “prou pobres” per accedir-hi, però tampoc poden permetre’s pagar una carrera. Això els impedeix formar-se per aconseguir un futur millor.

L’alternativa és demanar un crèdit bancari per pagar-se la carrera, però això suposa hipotecar-se durant anys i acabar pagant un preu molt més alt en interessos.

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here