Les històries que expliquen les estrelles

El primer parc internacional de cel fosc d'Espanya es troba al municipi d'Albanyà (Girona). (Getty)

Moltes estrelles i constel·lacions porten noms de la mitologia grega, les llegendes de la qual s’han transmès durant segles

L’astronomia és una de les ciències més antigues que existeixen. Des que l’ésser humà va deixar de ser nòmada i va començar a construir comunitats, va començar a observar el cel i interpretar el pas de les estrelles i constel·lacions per crear conceptes tan importants com el canvi de les estacions o la rotació de la terra.

Aquest estudi del cel ha tingut una gran importància per predir fenòmens astronòmics o establir un calendari de sembra en l’agricultura. Durant molts anys també va servir per a guiar els mariners en la navegació per l’oceà amb l’ajuda de l’estrella polar, que sempre assenyala el nord.

Però quan els humans encara no sabien llegir ni escriure, el cel i les constel·lacions també van servir per a transmetre històries i coneixements.

Imatge de diversos traços de Gemínids (meteors) observada des de l’Observatori del Teide (IAC). (JC Casat / Institut d’Astrofísica de Canàries)

Els antics grecs van ser una de les cultures que va definir els relats de la seva mitologia a través de les constel·lacions.

Ptolemeu va ser un important astrònom del segle II d.C., encarregat de reunir tot el coneixement sobre el cel i les estrelles en un temps en el qual encara es creia que la Terra era el centre de l’univers i que el Sol girava al seu voltant.

 

L’Óssa Major: un càstig de Hera

La constel·lació de l’Óssa Major és segurament la més popular de totes. Ara bé, no té el mateix nom a tot el món: en alguns llocs és coneguda com la Paella, l’Arada, el Carro o el Gran Cassó.

La constel·lació està acompanyada d’un altre conjunt d’estrelles amb una forma molt semblant però de menor grandària: l’Óssa Menor. La història d’aquesta parella d’ósses té com a protagonista a Zeus, rei dels déus segons la mitologia grega.

Zeus estava casat amb Hera, la deessa del matrimoni, però tenia moltes aventures. De la seva relació amb la nimfa Calisto va néixer Arcade. Quan Hera se’n va assabentar, va transformar a Calisto en un ós (l’Óssa Major).

El destí va fer que Arcade es creués amb la seva mare, ja convertida en ós, i com que no la va reconèixer la va apuntar amb un arc i una fletxa. Quan estava a punt de disparar, Zeus va intervenir i també va convertir en ós a Arcade (l’Óssa Menor). Perquè no es barallessin amb les seves arpes, les va agafar per la cua i les va llançar al cel.

Quan Hera va saber el que havia passat es va enfurismar. Va anar a veure al seu germà Posidó, déu dels mars, i li va demanar que ni l’Óssa Major ni l’Óssa Menor poguessin banyar-se en aigües celestials: per això cap d’aquestes dues constel·lacions desapareix mai sota la línia de l’horitzó.

 

Orión, el cinturó més brillant del cel

La constel·lació d’Orió és també una altra de les més conegudes. En aquest conjunt d’estrelles es troben alguns dels astres més brillants que podem veure des de la Terra.

Hi ha diverses llegendes sobre aquesta constel·lació, encara que la majoria el retraten com un caçador al costat dels déus Apol·lo o Àrtemis de la mitologia grega.

No obstant això, en totes està es representa com un guerrer alçant el seu arc o espasa i amb un escut que el cobreix. Al seu costat l’acompanyen dos gossos de caça: el Canis Maior i el Canis Minor.

 

Andròmeda, el refugi d’una galàxia

La constel·lació d’Andròmeda amaga una galàxia sencera i, a més, es tracta de l’objecte més llunyà que podem albirar amb l’ull humà.

Produeix una llum de molt baixa intensitat, que amb prou feines pot veure’s: es troba a més de 2.500 milions d’anys llum de la Terra.

Andròmeda era la filla dels reis Cefeu i Cassiopea. La seva mare va ofendre al déu Posidó i l’única manera d’aplacar la seva ira era lliurant la jove Andròmeda com a sacrifici a un monstre marí. Per això la mitologia grega representa a Andrómeda lligada a una roca en la mar.

No obstant això, l’heroi Perseu la va veure encadenada i se’n va enamorar. Va demanar al rei Cefeu la mà de la bella dama a canvi de matar el monstre.

 

Cassiopea, condemnada per la seva vanitat

La mare d’Andròmeda, la reina Cassiopea, es creia més bella que les Nereides, les nimfes de la mar. Per això Posidó (el déu de les mars) va voler castigar-la i la va condemnar a romandre lligada a una cadira als cels que la meitat del temps estava boca avall.

Mirant al cel, la constel·lació es pot reconèixer perquè té una forma molt curiosa que recorda una M o una W, que representen el cos assegut de Cassiopea.

Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

COMPARTIR
Article anteriorClaus per rodar un curt des de casa
Article següentA qui pertanyen els planetes i les estrelles?
Graduat en Comunicació i Periodisme Audiovisuals per la UdL. Escriu a Junior Report i a les edicions locals de LaVanguardia.com. Molt vinculat a la prensa digital i a la televisió, ha passat per les redaccions de Balaguer Televisió, Betevé, La Xarxa o el Diari de Sabadell.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here