L’esperit de la revolució segueix present a Tunísia

Manifestació ciutadana a París (França) al gener de 2011 en solidaritat per les revoltes a Tunísia a l'inici de la Primavera Àrab. (Wikipedia)

Els joves continuen protagonitzant les protestes socials ara que es compleixen deu anys de l’inici de la Primavera Àrab

Durant aquest mes de gener, alguns dels barris de la capital de Tunísia han vist com els carrers es convertien en un camp de batalla. Cinc nits ininterrompudes de disturbis i violència que han acabat, de moment, amb més de 600 persones detingudes, segons ha informat el govern tunisià.

La majoria dels detinguts són joves d’entre 15 i 25 anys i estan acusats de cometre atacs violents. La majoria d’aquestes protestes s’han concentrat als barris més pobres de la ciutat, entre els quals el barri d’Ettadhamen, situat a l’oest de la capital.

 

Aquest 2021 es compleixen deu anys de les revoltes que van donar peu a la Primavera Àrab i la població tunisiana segueix esperant la culminació de la transició democràtica, especialment els més joves, immersos en un context d’atur, protestes socials i divisió dels partits polítics.

 

Context d’inestabilitat política

Les últimes eleccions legislatives de Tunísia, celebrades el 6 d’octubre del 2019, van deixar un parlament molt fragmentat. Dels 217 diputats, 52 pertanyen a Ennahda, la principal força política del país. Aquest partit és de centre dreta i defensa els preceptes de l’Islam, la religió majoritària al país.

Tunísia és una república semipresidencialista on existeix un president, Kaïs Saied, i un primer ministre, Hichem Mechichi, que ocupa el càrrec des de juliol del 2020. 

Mechichi és el novè primer ministre d’ençà de les revoltes del 2011, fet que dóna una idea del context d’inestabilitat al país. L’anterior cap de govern, Elies Fajfaj, es va veure obligat a dimitir després de ser acusat de corrupció només cinc mesos després d’haver estat elegit. 

 

Atur i coronavirus

Amb una població de prop d’11,6 milions d’habitants, Tunísia és un dels països de la regió més afectats per la pandèmia de coronavirus, amb més de 190.000 casos positius i més de 6.000 morts per Covid-19, segons dades de la Johns Hopkins University. 

No obstant, l’atur i la situació de pobresa i precarietat són les raons principales darrere les protestes. La taxa d’atur és del 16% i supera el 36% en el cas dels joves (de 15 a 24 anys), segons dades del Banc Mundial. 

La situació socioeconòmica de la població és cada cop més inestable, malgrat les inversions del Fons Monetari Internacional (FMI) i de la Unió Europea (EU). A més, la falta d’expectatives provoca que molts decideixin migrar a altres països, especialment a Europa, en busca d’un futur millor.

 

Primavera Àrab: el mateix esperit 10 anys després

El 14 de gener de 2011, després de setmanes de protestes, la societat tunisiana va aconseguir fer fora el dictador Zine al-Abidine Ben Ali, que havia ocupat el poder durant 23 anys. Ben Ali va fugir en un avió cap a l’Aràbia Saudita, on va morir el 2019 amb 83 anys.

El detonant de les protestes va ser la mort de Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant de Sidi Buzid, una ciutat al centre de Tunis. Diversos agents de policia li van requisar el carro, la seva única font d’ingressos, i un d’ells li va donar una bufetada. Després de recórrer a les autoritats i no obtenir resposta, desesperat, es va ruixar de gasolina i prendre foc.

Manifestants a l’avinguda Habib Bourguiba a la capital de Tunísia reclamen millores socials al gener del 2011. (Wikipedia)

Davant d’aquest abús de poder, la ciutadania va respondre amb protestes en diversos llocs de la ciutat i, en pocs dies, ja s’havien estès a la resta de país. Va ser la primera revolta de l’anomenada Primavera Àrab.

Les xarxes socials van jugar un paper molt important en la Primavera Àrab. Altres països veïns del Nord d’Àfrica, com Egipte, Líbia o Síria, es van fer ressò del que havia passat a Tunísia i van emprendre la seva pròpia revolució. La ciutadania d’aquests països reclamava més drets i llibertats i denunciava la corrupció dels seus dirigents polítics.

Des de llavors, Tunísia ha protagonitzat algunes de les fites polítiques més importants de la regió. Un exemple va ser l’aprovació, el juliol del 2017, d’una llei sobre violència contra les dones i igualtat de gènere, en què es reconeixien per primera vegada termes com “violació” i “incest” i s’establien multes econòmiques contra l’assetjament sexual. Al setembre d’aquell mateix any es va aprovar un decret que autoritzava les dones musulmanes a casar-se amb un home d’una altra religió.

No obstant això, moltes altres promeses no s’han complert i, amb els anys, l’esperit optimista de les manifestacions ha donat pas al desencís i a un nou escenari d’inestabilitat.

Fonts: El País; Anuari 2020 publicat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed); diverses publicacions de Ricard González, periodista freelance; Reuters. 

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

COMPARTIR
Article anteriorPortugal renova el seu president en plena pandèmia
Article següentDisney s’adapta als nous temps
Periodista i escriptora. Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament Crític (Universitat Pompeu Fabra). Vinculada al món de la comunicació i la cultura, ha treballat a Bright Expats a Brussel·les, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ara és redactora de Junior Report.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here