L’última estàtua de Franco

L'estàtua de Franco a Melilla era l'última que quedava per retirar del carrer, en compliment de la Llei de la Memòria Històrica. (Wikipedia)

El govern de Melilla retira l’última estàtua del dictador que quedava a la via pública a Espanya

L’estàtua del dictador Francisco Franco (1892-1975) a l’entrada del port de Melilla ha estat retirada, després que el govern de la ciutat autònoma votés a favor de treure-la de la via pública.

La retirada de l’estàtua ha estat aprovada per 14 vots a favor (8 de Coalició per Melilla, 4 del PSOE, un de Ciutadans i un d’un diputat no adscrit), 10 abstencions del Partit Popular i un vot en contra del partit d’ultradreta VOX, que considerava que el monument tenia un valor històric per a la ciutat.

Aquesta decisió té un gran simbolisme perquè es tracta de l’última estàtua del dictador espanyol que quedava a la via pública. La resta d’estàtues amb la imatge de Franco han estat retirades de diverses ciutats espanyoles els últims anys, en compliment de la Llei de Memòria Històrica aprovada el 2007.

Com a comandant de l’exèrcit espanyol, Franco va participar en la defensa de Melilla durant la Guerra del Rif (1911-1927), una regió muntanyenca al nord del Marroc. En aquest conflicte, la població local es va rebel·lar contra el govern colonialista d’Espanya i França, que havien ocupat aquests territoris del nord d’Àfrica.

El govern de Melilla va decidir erigir l’estàtua per retre homenatge a Franco el 1978, tres anys després de la seva mort. En aquell moment, malgrat la transició cap a la democràcia, l’herència de la dictadura franquista encara estava molt present en la vida social i política d’Espanya.

Van haver de passar 30 anys perquè s’aprovés la primera Llei de Memòria Històrica, que reconeix les víctimes de la Guerra Civil (1936-1939) i de la dictadura franquista (1939-1975).

 

Una llei per a les víctimes

La Llei de Memòria Històrica del 2007, impulsada pel govern del PSOE, incloïa mesures com la retirada de símbols franquistes dels carrers i les ajudes econòmiques a represaliats.

Encara que va ser un primer pas per reconèixer els crims del franquisme, la llei va ser molt criticada tant pels partits de dretes (poc inclinats a condemnar la dictadura) com per les formacions i moviments d’esquerres.

D’una banda, els més conservadors consideraven que la llei reobria velles ferides i imposava el pensament del bàndol republicà, que va perdre la guerra. En canvi, per als partits d’esquerres i associacions de drets humans, la llei no aprofundia prou en diversos aspectes: per exemple, declarava “il·legítims” els judicis del franquisme però no els anul·lava, mentre que l’Estat prometia ajudar a localitzar i reobrir fosses comunes però no oferia finançament per fer-ho.

Entre el 2011 i el 2018, durant el govern del Partit Popular liderat per Mariano Rajoy, la Llei de Memòria Històrica va arribar a quedar anul·lada per la falta de fons econòmics, la qual cosa impedia complir amb les mesures.

Ara, el nou govern del PSOE-Podem s’ha proposat recuperar les polítiques de memòria històrica. Entre les accions dutes a terme estan l’exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caídos l’octubre del 2019 o la reclamació del Pazo de Meirás, que ha passat de pertànyer a la família Franco a ser un edifici públic.

També està preparant una nova Llei de Memòria Democràtica per impulsar les mesures de l’anterior llei.

Així i tot, les associacions de familiars i ONG lamenten que el procés de reconeixement i indemnització a víctimes i represaliats estigui trigant tant. Des de l’aprovació de la llei fins a la retirada de l’última estàtua franquista han passat 14 anys.

 

Monuments a dictadors

La retirada d’estàtues de Franco és un exemple de com les societats evolucionen i els països han de gestionar l’herència històrica dels règims repressius.

A Alemanya, per exemple, la llei prohibeix mostrar, produir i comercialitzar banderes, insígnies, lemes i qualsevol símbol relacionat amb el nazisme, un moviment feixista liderat per Adolf Hitler durant la dècada de 1930 i 1940. Així i tot, l’ús d’aquests símbols està permès si és amb finalitats pedagògiques o de recerca.

A Itàlia no existeix una llei de memòria històrica ni tampoc hi ha estàtues en honor al dictador feixista Benito Mussolini. No obstant això, la seva figura segueix molt present en alguns monuments i edificis construïts sota el seu mandat, en els quals encara poden llegir-se inscripcions sobre la grandesa del “Duce”.

Les estàtues de Vladímir LeninJosef Stalin (sobretot del segon) s’han anat retirant de Rússia i altres països d’Europa de l’Est que van formar part de la Unió Soviètica. Així i tot, la mòmia de Lenin continua descansant al mausoleu de la plaça Vermella de Moscou.

A vegades, les revolucions socials demanden canvis polítics i s’escenifiquen amb l’enderrocament d’estàtues de governants que representen el passat. És el que va succeir a l’Iraq el 2003 amb l’estàtua de Saddam Hussein, quan la població va fer caure la figura del dictador.

Més recentment, arran de les protestes contra la violència policial i el racisme als Estats Units, diverses figures que simbolitzaven la repressió o el colonialisme han sofert actes de vandalisme o han estat retirades, com l’estàtua del conqueridor Cristòfor Colom a San Francisco o la del comerciant d’esclaus Edward Colston a Bristol (el Regne Unit).

Fonts: EFE, Europa Press, BBC, DW

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here