Oriol Mitjà: “La nostra tasca comença on acaben els camins”

Dr. Oriol Mitjˆ with schoolchildren from a school in Londolovit, Lihir Island, most of whom have been affected by YAWS in the past. Only a few cases remain.

“Crec que podrem acabar amb la malaltia del Pian la propera dècada”, assegura el doctor especialitzat en malalties infeccioses

Per Ariadna Puyada de Badalonès Report

Oriol Mitjà i Villar, d’Arenys de Munt, va néixer el 1980. És un metge investigador català, i és expert en malalties infeccioses entre altres coses. Es va llicenciar en medicina a la UB l’any 2004, i l’any 2012, va acabar un doctorat a partir de la seva feina a Lihir.

Des del 2010 a Lihir (Papua Nova Guinea) ha desenvolupat un tractament efectiu contra el Pian, una infecció tropical de la pell, ossos i articulacions provocada per alguns bacteris. L’OMS (Organització Mundial de la Salut) inclou aquesta infecció a la llista de Malalties tropicals desateses, és a dir, que és una infecció freqüent als països poc desenvolupats, que no rep l’atenció necessària. Ha rebut diversos premis; l’any 2016 va ser anomenat Català de l’any i l’any 2017 va rebre dos premis relacionats amb la pau. A més a més, va fer un documental anomenat “On acaben els camins” l’any 2015, per a conscienciar a la gent sobre la malaltia i les seves conseqüències. També a fet diverses publicacions a revistes científiques importants de gran prestigi internacional com “The Lancet”.

Per què va decidir investigar sobre aquesta malaltia?

Va ser per casualitat. Jo vaig venir de metge a l’hospital de la petita illa de Lihir, a Papua Nova Guinea i el primer dia vaig trobar-me un nen amb aquesta malaltia que no jo coneixia perquè no se’n parla als països del primer món. Els metges locals em van posar al dia i em van dir que a Papua era molt freqüent i que hi havia molts nens afectats, però que no tenien mitjans per investigar-la ni lluitar contra ella. Va ser aleshores quan vaig decidir que era important dedicar-li el meu temps.

Què va ser el primer que li va passar pel cap quan va descobrir l’alternativa a les injeccions contra el Pian?

Vam fer molts estudis i finalment vam descobrir que les pastilles d’azitromicina eren tant o més efectives que la penicil·lina i molt més barates i fàcils d’administrar als nens. Això ens va fer sentir molt feliços, ja que és una malaltia molt dolorosa i hi ha molts nens afectats que podríem curar amb aquestes pastilles.

Vostè ha viscut amb persones de Lihir. Quina és la diferència més gran que veu entre les persones d’allà i nosaltres?

En realitat hi ha moltes diferències perquè estem parlant d’una cultura molt allunyada i d’un país poc desenvolupat si el comparem amb Catalunya, però els habitants de Papua són molt honestos, educats i senzills. Potser són diferents en les petites coses del dia a dia i els costums, però en les qüestions bàsiques tots busquem el mateix, una vida bona tranquil·la per nosaltres i els nostres familiars. L’únic problema és que allà això és molt més difícil d’aconseguir.

Com viu quan va a Lihir?

Lihir Island treballo com a metge a l’hospital i la meva feina és de 6 del matí a 6 de la tarda, que és des que surt el sol fins que es fa de nit. La meva feina és investigar sobre el pian, coordinar les polítiques de salut de les comunitats i també visitar pacients de malalties infeccioses com SIDA, tuberculosis, malària i pian, per exemple. Quan s’acaba la feina només puc sortir a passejar uns gossets que tenim a l’illa, anar a sopar i després a dormir, perquè a Lihir Island no hi ha botigues, ni cinemes, ni restaurants, ni llocs d’oci on poder anar a passar l’estona. És una vida molt tranquil·la.

Què és el que més li va sorprendre la primera vegada que va arribar a Lihir?

El que més em va sorprendre és que tot és molt diferent a Barcelona. L’aire és molt pur, l’illa és molt verda, les platges són molt verges i la vegetació arriba fins la mateixa sorra blanca. Em va sorprendre que la temperatura mai baixa dels 27-28 graus, quasi sempre estem per sobre dels 30. I també em van impressionar les tempestes, que són molt més llargues i intenses que al Mediterrani i de vegades fan por.

Com porta deixar a gent aquí cada vegada que marxa?

La veritat és que ja fa quasi 10 anys que marxo molts mesos a l’any a viure allà, així que ja estic una mica acostumat. Sóc una persona molt familiar, però podem mantenir el contacte per xarxes socials i parlar alguns cops per Skype. A més, els darrers anys la meva parella treballa també al meu equip i això fa que no estigui tant sol, ja que podem viatjar junts. De totes maneres és una illa molt llunyana i és cert que et sents una mica aïllat de tothom, així que quan portes allà unes setmanes ja ens morim de ganes de tornar a abraçar la família i els amics.

Té algun projecte de futur amb el seu equip?

Tenim molts projectes en marxa amb l’equip. El primer és poder erradicar el pian i, en paral·lel, estem començant a desenvolupar programes per combatre altres malalties relacionades amb la pobresa, com la lepra. A més, també ens estem involucrant en malalties que són més freqüents al primer món com la sífilis.

Com definiria vostè les malalties invisibles?

Les malalties invisibles potser no són les més greus, ni les més mortals, però sí que són les més injustes, ja que les pateixen comunitats sense recursos que es troben en zones molt remotes i pobres. Aquestes persones depenen totalment de l’ajuda dels països com el nostre per poder tenir salut (i tantes altres coses, com aigua, llum, carreteres, menjar, escoles, medicines, etc.), i moltes vegades els tractem amb massa indiferència i ens preocupem de temes molt més superficials.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here