Oscar Wilde, de l’èxit literari a la ruïna i (gairebé) l’oblit

El poeta i dramaturg irlandès Oscar Wilde és un dels autors la vida i l'obra dels quals més s'aproximen al corrent del decadentisme. (Domini públic)

Wilde va ser un dels escriptors més importants de finals del segle XIX, però la seva fama es va veure truncada perquè la societat de l’època no acceptava la seva homosexualitat

El dia 30 de novembre de 1900 moria l’escriptor irlandès Oscar Wilde, als 46 anys d’edat, sota l’anonimat que li va conferir el nom de Sebastian Melmoth, sol en una habitació de l’antic hotel parisenc D’Alsace. Aquest 2020 es compleixen 120 anys d’aquella data, que va quedar marcada en el calendari d’efemèrides literàries més importants.

Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde (Dublín, 16 d’octubre de 1854 – París, 30 de novembre de 1900), que era el seu nom complet, va ser un escriptor, poeta i dramaturg irlandès. La seva obra teatral va ser una de les més representatives de l’etapa tardana de l’època victoriana (1837-1901), que va coincidir amb el regnat de Victòria I al Regne Unit, d’on procedeix el nom.

Van ser els anys de màxima esplendor de l’Imperi britànic i la Primera Revolució Industrial, encara que també va estar marcada per la gran desigualtat que hi havia al país. Va ser en aquest context en el qual Wilde, de família acomodada, va desenvolupar tot el seu talent creatiu i es va convertir en tota una celebritat de l’època, més per les seves habilitats socials i pel seu caràcter jovial que per la qualitat literària dels seus escrits.

Els seus pares, el cirurgià William Wills-Wilde i l’escriptora Joana Elgee, pertanyien a una classe social adinerada i eren considerats uns intel·lectuals. És per això, que la infància de Wilde va ser tranquil·la, sense penúries ni sobresalts, i va tenir l’oportunitat d’estudiar en les millors universitats de l’època, entre elles el Trinity College de Dublín i el Magdalen College de la Universitat d’Oxford.

 

La seva defensa de l’“art per l’art”

Wilde va tenir l’oportunitat de viatjar per diferents països europeus. Això li va permetre conrear un cert cosmopolitisme: els seus viatges el van ajudar a conèixer cultures diferents i acumular aprenentatges de moltes parts del món. Va viatjar a Itàlia, Grècia o França, on va entaular amistat amb poetes com Paul Verlaine, i fins i tot va oferir un cicle de conferències als Estats Units.

L’autor de l’obra teatral Salomé (1891), escrita en francès, era un ferm defensor de la filosofia estètica, un corrent de pensament que estudia la naturalesa i origen del concepte de la bellesa i com aquesta és percebuda per les persones, principalment a través de l’art.

Aquesta visió filosòfica defensa de l’“art per l’art”, és a dir, que la pràctica artística no ha de perseguir un objectiu ideològic, polític o social o una utilitat determinada. De fet, són la bellesa i la decadència del cos dos dels temes principals de El Retrat de Dorian Gray (1890-1981), la seva única novel·la i una de les obres per les quals més se’l recorda, al costat de diversos dels seus epigrames, breus composicions poètiques de to satíric.

Justament la novel·la és Wilde és una de les obres més famoses del decadentisme. Aquest corrent artístic, filosòfic i literari, que es va originar a França a la fi del segle XIX, considerava que la bellesa tradicional era artificial i ressaltava la mort o la lletjor. El to de les obres decadentistes era pessimista i narraven la història de personatges turmentats que fugien de les convencions imposades per la societat.

 

Els anys foscos

Wilde es va casar amb Constance Lloyd, filla del conseller de la reina Victòria I, Horace Lloyd. Amb ella va tenir dos fills, Cyril i Vyvyan, que després de l’“escàndol” que va marcar la vida de Wilde van abandonar el seu pare i van renunciar al cognom patern.

Aquesta vida de matrimoni feliç i estable va fer un tomb quan, en una festa, Wilde va conèixer a un jove poeta, de tot just 21 anys, anomenat Alfred Douglas. El pare de Bosie, com l’anomenava afectuosament Wilde, era el marquès de Queensberry, un home poderós i amb influència en la societat.

Després de mesos d’amenaces en veure la relació entre el seu fill i el poeta, Wilde va decidir denunciar al marquès per calúmnies. El judici es va celebrar entre abril i principis de maig del 1895 i la sentència va ser, contra tot pronòstic, a favor del marquès. Wilde va ser empresonat a la presó de Reading, a Anglaterra, i condemnat a dos anys de treballs forçats.

El procés contra Oscar Wilde va ocupar totes les portades dels diaris anglesos de l’època. De fet, el seu testimoni durant el judici va ser gravat i després transcrit i es considera una peça fonamental de la biografia de l’autor. (Domini públic)

Va ser a la presó on va escriure el relat La balada de la presó de Reading (1898) i també el text De profundis (1905), una llarga carta d’amor dedicada a Douglas en la qual el mateix Wilde es penedeix de tot el succeït.

Quan va sortir de la presó, Wilde estava arruïnat i malalt. La seva família mai més tornaria a parlar-li, la societat que tant l’havia idolatrat també li va donar l’esquena i el poeta va marxar a viure a París. Allí va acabar els seus dies, ocult sota el nom de Sebastian Melmoth. Va ser enterrat en el cementiri Père-Lachaise de París, a petició del seu amic i crític d’art Robert Ross. Avui la seva figura es reivindica més enllà de l’àmbit literari.

Fonts: Biografía y Vidas; La Vanguardia; Instituto Cervantes; El País; Blog del poeta i filòsof Luis Antonio de Villena.

Junior Report dissenya unitats didàctiques per llegir i treballar l’actualitat a l’aula. També ofereix recursos d’educació mediàtica per fomentar la lectura crítica dels mitjans de comunicació. Consulta la nostra pàgina web!

COMPARTIR
Article anteriorDel franquisme a la democràcia: 45 anys de la mort de Franco
Article següentTreballa la unitat didàctica sobre Leonardo Da Vinci a l’aula
Periodista i escriptora. Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament Crític (Universitat Pompeu Fabra). Vinculada al món de la comunicació i la cultura, ha treballat a Bright Expats a Brussel·les, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ara és redactora de Junior Report.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here