París, capital de l’art dels segles XIX i XX

Algunes entrades del metro de París van ser dissenyades per l’arquitecte Héctor Guimard, representant francès del modernisme arquitectònic. (Anna Bryukhanova - iStock Unreleased)

La ciutat francesa va aconseguir atreure pintors, arquitectes i músics d’arreu del món que van revolucionar l’art de l’època

Per Irene Montagut Pellissa

París, a més de ser la capital de França, es va convertir en un punt de trobada de grans artistes de tot el món des de mitjan segle XIX i fins ben entrat el segle XX.

Artistes emergents i consolidats es van traslladar a la ciutat per submergir-se en l’ambient bohemi. Volien xopar-se de la cultura que destil·laven els cafès de la ciutat i formar part dels seus cercles socials, que podien inspirar-los artísticament i obrir-los portes per comercialitzar les seves obres.

Creadors com Van Gogh, André Derain, Paul Cézanne i fins i tot Henri Matisse, entre molts altres, van viure a la ciutat durant una temporada. Per aquest motiu, algunes de les obres d’art més importants de l’època es troben a museus de París.

Repassem els artistes francesos de l’època que van despuntar en diferents disciplines artístiques.

 

Pintura

A partir de 1860, l’impressionisme va suposar una revolució en la pintura occidental. Aquest corrent, nascut a París, pretenia que el públic acabés de construir en la seva ment el que representaven les obres sobre els llenços. Édouard Manet és considerat el pioner del moviment, encara que l’artista més destacat va ser Claude Monet.

El postimpressionisme, que va començar a desenvolupar-se a la fi del segle XIX, va voler expressar el malestar causat per injustícies com les dures condicions de treball a les fàbriques. Toulouse-Lautrec, que pintava escenes de circ i cabaret, en va ser un dels representants.

D’altra banda, hi havia postimpressionistes que consideraven que els quadres no havien de representar la realitat, com Paul Gauguin. Per la seva banda, Paul Cézanne reduïa la realitat a figures geomètriques.

Les principals avantguardes franceses van aparèixer a la primera dècada del segle XX. Volien trencar amb el que s’havia fet fins llavors i expressar-se en llibertat. El fauvisme, moviment artístic desenvolupat per artistes com Henri Matisse, va ser una d’aquestes avantguardes.

 

Arquitectura

El modernisme arquitectònic de finals del segle XIX va tenir com a màxim exponent Antoni Gaudí, arquitecte català. Seves són obres com la Sagrada Família o la Casa Batlló, de Barcelona.

L’extensió d’aquest estil a França va ser l’Art Nouveau, abanderat per Héctor Guimard, encarregat de dissenyar algunes entrades de metro de París. Es valoraven els objectes artesanals, però sense renunciar als avenços industrials.

View this post on Instagram

#Lesaviezvous ? Cette carte postale représente l’édicule du métropolitain à la station Bastille. Il a été conçu au début du 20e siècle par Hector Guimard, architecte du style Art Nouveau. Critiqué par ses contemporains, certaines des bouches de métro sont qualifiées de « squelette d'ichtyosaure », Guimard cesse sa collaboration en 1904. Le grand édicule de la station Bastille est détruit en 1962. Les édicules restants dans Paris sont aujourd'hui protégés au titre des monuments historiques. – Découvrez d'autres anecdotes sur Paris dans l’application «Carnavalet, l’histoire de Paris pas à pas». – Station du Métropolitain, place de la Bastille (architecte : Hector Guimard), vers 1900 Carte postale Collection du musée Carnavalet – Histoire de Paris © Musée Carnavalet / Roger-Viollet – #museecarnavalet #histoiredeparis #carnavalet #paris #histoire #history #hectorguimard #metropolitain #metro #architecture #instamuseum #instaart #artinparis #artoftheday

A post shared by Musée Carnavalet (@museecarnavalet) on

Tony Garnier i Auguste Perret van ser destacats arquitectes del nou classicisme. Mentre que el primer va prestar una gran atenció a la relació entre els humans i la indústria naixent, el segon es dedicava a l’arquitectura sense adornaments, usant nous materials com el formigó.

 

Música

L’impressionisme musical va incorporar fragments de fonts diverses per recrear ambients íntims. Claude Debussy, per exemple, va aconseguir amb les seves composicions que el públic pogués evadir-se gràcies a aquesta impressió sensorial.

Així mateix, les primeres avantguardes musicals van desenvolupar nous formats basats en la tonalitat, el ritme i la forma.

En el neoclassicisme de Darius Milhaud es combinaven aspectes clàssics amb danses modernes i ritmes del ragtime, un estil nascut als Estats Units i que seria el precursor del jazz.

Les avantguardes també van permetre innovar en la forma i en els ritmes. Un exemple va ser el serialisme musical o integral, un moviment basat en la progressió de notes i representat a França per Pierre Boulez.

El tema de la setmana té la col·laboració de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here