Pedra de Rosetta: la clau per desxifrar els jeroglífics

Pedra de Rosetta
Part superior de la pedra de Rosetta, amb els textos en jeroglífics i escriptura demòtica. (Peter Thoeny / Flickr)

El fragment d’un monument on hi havia un text escrit en tres idiomes va permetre desxifrar els símbols de l’Antic Egipte

El 15 de juliol del 1799, en plena campanya de l’exèrcit francès per conquerir Egipte, el capità Pierre-François Bouchard va trobar el fragment d’una estela egípcia, un monument commemoratiu amb forma de làpida o pedestal. El van anomenar la “pedra de Rosetta” perquè va ser trobada prop de la ciutat de Rashid, al delta del Nil.

A la roca hi havia inscrit el mateix text en tres idiomes diferents: la part superior eren jeroglífics egipcis, al mig hi havia un text en escriptura demòtica (versió simplificada dels jeroglífics que va aparèixer al final de l’imperi egipci) i a la part inferior un text en grec antic.

Aquest descobriment va revolucionar els estudis d’egiptologia i va permetre desxifrar els jeroglífics: símbols utilitzats com a escriptura el significat dels quals havia quedat ocult durant segles. Els erudits van utilitzar el text en grec antic, llengua que ja coneixien i sabien llegir, per interpretar i traduir què significava cada símbol.

Les esteles eren molt comunes a l’Antic Egipte i s’utilitzaven per difondre informació oficial entre la població i retre homenatge als governants. La inscripció en grec a la pedra de Rosetta indicava que va ser esculpida l’any 196 a.C. per commemorar la coronació del rei Ptolemeu V.

L’exèrcit anglès va acabar derrotant els soldats francesos a la batalla per l’Orient Mitjà. Segons la Capitulació d’Alexandria del 1801, el tractat de rendició signat per totes dues parts, totes les antiguitats egípcies obtingudes pels francesos passaven a mans dels britànics. El 1802, la pedra de Rosetta es va exposar per primera vegada al Museu Britànic, on ha estat des de llavors.

 

L’origen de la traducció

Després del descobriment de la pedra de Rosetta, intel·lectuals i erudits de tota Europa es van llançar a interpretar els jeroglífics. Fins llavors es creia que cada dibuix o símbol representava una paraula o concepte, però més tard es va descobrir que el seu funcionament era més semblant al d’un abecedari de lletres.

El francès Jean François Champollion (1790-1832) va donar amb la clau per traduir-los. Havia dedicat la seva vida a l’estudi de llengües antigues: dominava el llatí i el grec, a banda d’estudiar en profunditat el copte, la llengua que es parlava llavors a Egipte. Champollion creia que aquest idioma era la clau per comprendre els jeroglífics, ja que el copte era l’evolució natural de la llengua egípcia durant milers d’anys.

A força de comparar textos, Champollion va deduir que els jeroglífics havien evolucionat en símbols més senzills fins a crear l’escriptura hieràtica i demòtica, que era un dels apartats de la pedra de Rosetta. A més, va descobrir que alguns d’aquests símbols representaven fonemes.

El 1822 va publicar el seu primer estudi sobre els jeroglífics, classificant-los en forma d’alfabet fonètic (cada símbol representava un fonema, que pot ser una lletra o síl·laba). Dos anys més tard va presentar una versió ampliada del seu sistema i el 1826, com a reconeixement, va ser nomenat conservador de la col·lecció egípcia del Museu del Louvre.

 

Egiptomania

A finals del segle XVIII, França estava en guerra contra Anglaterra i Napoleó Bonaparte es va proposar conquistar Egipte per perjudicar els britànics i tancar-los el pas en la ruta comercial cap a l’Índia. L’expedició militar va acabar sent un desastre, ja que els soldats francesos no estaven preparats per a les condicions extremes del desert, però va suposar tot un descobriment a nivell arqueològic.

Napoleó anava acompanyat d’una comissió d’experts formada per més d’un centenar d’historiadors, enginyers, botànics i geòlegs que anaven documentant tot el que trobaven. Van prendre nota i van fer il·lustracions detallades de cada descobriment. Quan van arribar a Europa, aquestes imatges van encuriosir i admiració de tots.

Com a conseqüència, diversos països europeus es van llançar a buscar pel seu compte els tresors de l’Antic Egipte: tombes, mòmies, efígies, estàtues i fins i tot temples sencers. Gran part d’aquest patrimoni s’exposa avui en institucions com el Museu Britànic de Londres, el Neues Museum de Berlín o el Museu del Louvre a París, i moltes d’aquestes peces espoliades són reclamades pels seus països d’origen.

En 1798, per iniciativa de Napoleó, es va fundar l’Institut d’Égypte, una societat d’intel·lectuals dedicats a l’estudi de l’Antic Egipte. Durant dècades va ser la principal institució dedicada a l’egiptologia a El Caire, la capital d’Egipte. L’edifici va patir un greu incendi durant les protestes de la Primavera Àrab el 2011 i actualment està en reconstrucció.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here