La primera volta al món (1519-1522)

El cronista italià Antonio Pigafetta va relatar en primera persona la primera volta al món. Pigafetta va ser un dels 18 homes que van tornar a Espanya després de tres anys de viatge. (Wikipedia)

Magalhães i Elcano van completar la primera volta al món navegant en un viatge ple d’aventures que va durar tres anys

Fa exactament 500 anys, el 20 de setembre de 1519, una expedició de cinc vaixells i 239 homes van salpar del port de Sanlúcar de Barrameda amb una missió: arribar a les Índies Orientals navegant cap a l’oest.

El que aquells mariners i exploradors no sabien era que acabarien sent els protagonistes d’un dels capítols més importants de la història: completar la primera circumnavegació, és a dir, la primera volta al món navegant.

L’expedició va ser finançada per la Corona Espanyola, que volia tenir accés a les espècies, teixits i joies que procedien de l’Orient Llunyà i eren molt valorades a Europa.

Per liderar el viatge, el rei Carles I va triar el portuguès Fernando Magalhães, un navegant experimentat. Magallanes va morir durant el viatge, quan l’expedició ja havia arribat a les Índies Orientals (actual Indonèsia i Filipines). Llavors, el mariner espanyol Juan Sebastián Elcano va prendre el comandament.

La nau Victoria, l’última de les cinc que quedava de l’expedició, va atracar a la badia de Sanlúcar el 6 de setembre del 1522. Portava 18 homes a bord: els primers que van fer la volta al món i van demostrar que la Terra era rodona.

 

Buscant l’oceà Pacífic

Gràcies als textos del cronista italià Antonio Pigafetta, un dels 18 homes que van completar l’expedició, coneixem amb detall com va anar aquella aventura.

L’expedició va sortir amb queviures i provisions per a dos anys, que és el temps que calculaven que duraria la travessia. Duien cereals, pa i llegums, però també porcs i gallines perquè anessin criant durant el viatge.

La majoria de la tripulació estava formada per espanyols, però també hi havia mariners portuguesos, italians, francesos, grecs, alemanys… A més a més, Magallanes tenia un esclau procedent del sud-est asiàtic, Enrique, que els va servir d’intèrpret quan van arribar a les Índies.

Després de tres mesos navegant per l’oceà Atlàntic van arribar a Sud-amèrica, concretament a Rio de Janeiro, on van reposar provisions. Van continuar rumb sud, seguint la costa i buscant un pas que els permetés passar a l’altra banda del continent.

El març del 1520 van sorgir els primers problemes. La nau Santiago va naufragar mentre inspeccionava la costa i la tripulació de la San Antonio es va amotinar contra el capità i va tornar a Espanya. Magalhães es va quedar amb només tres naus per continuar el viatge.

Van trigar quatre mesos a travessar l’oceà Pacífic, entre novembre de 1520 i març de 1521. Aquesta part del viatge va ser una de les més dures: les provisions escassejaven i la tripulació era víctima de l’escorbut, una malaltia provocada per la falta de vitamines.

 

Perduts entre mil illes

El març del 1521, després de mesos a alta mar, els mariners van trobar les primeres illes habitades. Encara que la rebuda a les Índies no sempre va ser bona.

A més d’una missió comercial, Magalhães va dur a terme una missió evangelitzadora, intentant introduir la religió catòlica als nous territoris. Alguns la van acceptar i d’altres s’hi van resistir. El capità va morir el 27 d’abril del 1521 durant l’enfrontament amb una de les tribus, que es negava a pagar tribut als espanyols.

La tripulació cada cop tenia menys homes i no podien menar les tres naus, així que van decidir cremar la Concepción, que era la que estava en més males condicions. Només quedaven dues naus de les cinc que havien partit: Trinidad i Victoria.

Durant aquell any, els supervivents van recórrer diverses illes de l’arxipèlag de les Filipines i d’Indonèsia a la recerca de les Moluques, més conegudes com a Illes de les Espècies, les principals productores del clau d’espècia, la canyella, el gingebre i la nou moscada. Les dues naus hi van arribar el novembre del 1521.

 

La tornada a casa

El desembre del 1521, la nau Trinidad tenia una fuita molt difícil d’adobar i no podia tornar. Al càrrec de la nau Victoria, el mariner espanyol Juan Sebastián Elcano va decidir que tornaria a Espanya seguint el rumb oest en comptes de desfer el camí.

Un viatge de gairebé dos anys com el que havien fet era massa arriscat per a una sola nau, i Elcano creia que trigarien menys si completaven la volta. Encara que el camí no seria fàcil.

Segons el Tractat de Tordesillas signat el 1494, tots els mars a l’est d’Europa eren propietat de la Corona Portuguesa, mentre que els navilis espanyols només podien navegar cap a les Amèriques.

Navegant per l’oceà Índic i els mars que envolten el continent africà, la nau Victoria cometia un delicte. Els portuguesos van emetre una ordre de cerca i captura contra la tripulació.

El viatge de tornada va ser llarg i amb unes condicions molt dures: els últims mesos gairebé no els quedaven provisions ni aigua. Al final, només 18 homes van arribar al port de Sanlúcar de Barrameda, dos anys, onze mesos i dues setmanes després d’haver sortit del mateix lloc.

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

COMPARTIR
Article anteriorEspècies: el tresor de les Índies Orientals
Article següentAprendre en un entorn col·laboratiu
Llicenciada en Traducció i Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és redactora en cap de Junior Report. Ha treballat a l’Agencia EFE, al diari ARA i com a traductora i periodista 'freelance' en diferents mitjans.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here