Protestes a Xile: una reivindicació històrica

Les protestes d’aquestes setmanes s’han estès per diferents regions de Xile, on la població reclama un sistema més just per reduir les desigualtats. (Fernando Bizerra Jr. / EFE)

Les diferències entre classes socials i la desigualtat promoguda pel sistema polític han motivat nombroses protestes des del segle xix

La història de Xile està marcada per la desigualtat social. Les diferències per motiu de classe i origen ètnic han provocat protestes continuades des de fa més d’un segle.

Ja durant la colonització espanyola de Xile al segle xvi, els conqueridors es van imposar a la població indígena, van ocupar els càrrecs públics i van acaparar tots els privilegis i riqueses (terres, recursos naturals).

Aquesta desigualtat es va mantenir fins a finals del segle xix, quan la població va començar a rebel·lar-se contra el sistema. La Guerra Civil Xilena del 1891 va enfrontar partidaris del Congreso Nacional contra els defensors del president Juan Manuel Balmaceda, que pretenia retenir el poder.

Després de la guerra es va instaurar una república parlamentària (1891-1925) en la qual el president era una figura sense autoritat i el Parlament manava. El govern de Xile es va convertir en una oligarquia perquè la burgesia i la classe alta tenien el poder.

 

Primeres protestes històriques

Durant les primeres dècades del segle xx, una elit xilena dirigia el país a través del Congreso, els representants del qual tenia controlats. No obstant, la resta de la població sentia un gran malestar a causa dels problemes sanitaris, educatius i sobretot laborals que afectaven les classes més baixes.

Les primeres vagues de treballadors van exigir condicions laborals dignes. La resposta solia ser la repressió militar. Un dels episodis més coneguts va ser la Matança de l’Escuela Santa María el 1907: els obrers de la ciutat d’Iquique van declarar una vaga general i el govern la va reprimir durament.

El 1925, a causa del descontentament generalitzat, el país va passar de ser una república parlamentària a un règim presidencial. Però això no va frenar les protestes, que eren cada cop més grosses i violentes.

El 1931, una sèrie de manifestacions massives van forçar la renúncia del president Carlos Ibáñez del Camp. El 1934, grups de camperols i indígenes maputxes es van revoltar contra els abusos dels patrons. L’acte es recorda com la Massacre o Aixecament de Ranquil.

El millor exemple que la història es repeteix va tenir lloc el 1957, quan la pujada del preu dels bitllets de transport públic va generar grans protestes, sobretot per part dels estudiants i treballadors.

 

De la dictadura a les protestes actuals

A partir dels anys 50, els sindicats de treballadors i moviments d’esquerres van estendre la seva influència per tot Xile. El 1970 va assumir la presidència Salvador Allende, que va guanyar les eleccions amb una coalició de partits d’esquerres que pretenien impulsar polítiques socialistes.

El seu govern, però, només va durar tres anys. L’11 de setembre del 1973, Augusto Pinochet, comandant de les Forces Armades, va prendre el poder amb un cop d’estat.

Milers de persones van patir la repressió de la dictadura (1973-1990). Es va tancar els opositors polítics a centres de reclusió i camps de detenció i tortura. Malgrat la pressió internacional, les violacions de drets humans van continuar fins al final de la dictadura.

El 5 d’octubre de 1988 es va celebrar un plebiscit i va guanyar el “NO” a Pinochet. L’any següent es van convocar eleccions i es va iniciar l’època de la transició democràtica.

Els successius governs van intentar corregir les desigualtats, però la bretxa entre classes socials seguia sent massa gran, sobretot arran del sistema econòmic neoliberal imposat durant la dictadura.

El maig del 2006, sota la presidència de Michelle Bachelet, es va produir un altre fort moviment de protestes: durant l’anomenada “Revolució dels Pingüins”, els estudiants de secundària es van manifestar per exigir millores en la qualitat de l’educació.

A l’última dècada, les protestes s’han anat repetint per tot el país. El 2011, va ser el torn de les assemblees ciutadanes territorials, un moviment social que reclamava reformes per reduir la desigualtat econòmica. El 2018, una marea feminista va paralitzar el país.

Avui els xilens i les xilenes segueixen sortint al carrer per reclamar un sistema més just que posi fi a les desigualtats històriques.

Junior Report promou el pensament crític dels estudiants. Fes-te soci i dona suport al projecte!

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here