Què són els “Papers de Pandora”?

Més de 600 periodistes i 150 mitjans han treballat plegats per analitzar milions de documents que demostren com polítics i personatges públics evadeixen impostos. (ICIJ)

Una filtració de documents secrets revela centenars de casos d’evasió d’impostos entre polítics i personatges famosos de tot el món

Una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) ha descobert les fortunes secretes de nombrosos milionaris i líders polítics, inclosos alguns caps d’Estat, que utilitzen paradisos fiscals per evitar pagar impostos. Els anomenats “Papers de Pandora” han rebut aquest nom en referència a la caixa de Pandora, que segons la mitologia grega contenia tots els mals del món. 

Els Papers de Pandora comprenen gairebé 12 milions d’arxius, incloent-hi documents escrits, correus electrònics, imatges i fulls de càlcul. Per analitzar una quantitat d’informació tan gran s’ha comptat amb la col·laboració de més de 600 periodistes de 117 països.

Prop de 150 mitjans de comunicació i organitzacions han treballat durant 14 mesos analitzant les dades i posant en comú els seus descobriments. La conclusió és que, sovint, les persones que han de treballar i redactar lleis per perseguir i acabar amb l’evasió fiscal són els mateixos que se n’aprofiten.

Els documents han estat filtrats per 14 despatxos d’advocats especialitzats a crear societats en paradisos fiscals i revelen l’existència d’una economia informal que existeix al marge de la llei i que beneficia els més rics i poderosos.

Entre els noms més coneguts hi ha figures tan importants com el rei Abdalah II de Jordània, que ha comprat propietats als Estats Units i el Regne Unit per valor de 80 milions d’euros; el primer ministre txec, Andrej Babis, que va adquirir diverses mansions a França a través d’empreses en paradisos fiscals; o l’exprimer ministre britànic Tony Blair, que es va estalviar més de 300.000 euros en impostos en comprar la seva casa de Londres a través d’una empresa offshore.

El president de Xile, Sebastián Piñera, el president de l’Equador, Guillermo Lasso, i el de la República Dominicana, Luis Abinader, també apareixen als Papers de Pandora per haver participat en activitats econòmiques que implicaven una evasió d’impostos. Igual que personalitats com l’entrenador de futbol Pep Guardiola o els cantants Julio Iglesias i Shakira.

No és la primera vegada que es produeix una filtració d’aquestes característiques. El 2006 es van filtrar els Papers de Panamà, proporcionats per una font anònima que treballava a la firma d’advocats panamenya Mossack Fonseca. Aquest bufet ajudava a crear empreses en paradisos fiscals perquè els propietaris no haguessin de pagar impostos. Els Papers de Panamà també van revelar les pràctiques il·legals de caps d’estat, governants i personalitats famoses arreu del món.

 

Com funciona una empresa ‘offshore’?

En la majoria de casos, les persones implicades creen empreses fantasma en paradisos fiscals, a través de les quals poden comprar, vendre i invertir grans quantitats de diners sense pagar els impostos corresponents als seus països d’origen.

Aquestes empreses també es coneixen com a societats offshore [allunyat de la costa] perquè estan registrades en un país on no realitzen cap activitat econòmica. D’aquesta manera, també és més difícil seguir la pista als diners i els inspectors del país d’origen (d’on surten els diners) es troben que no poden reclamar-lo a les autoritats estrangeres.

Per poder operar amb aquestes companyies i rebre els beneficis, les persones interessades han de figurar com a directius o propietaris de les empreses. Els seus noms (o els dels seus familiars) queden registrats als contractes i documents fundacionals, i així és com els periodistes d’investigació han pogut establir la connexió entre aquestes activitats il·legals i les persones que apareixen als papers.

 A la majoria de països, les lleis no condemnen directament aquestes pràctiques. Un govern no pot prohibir que una persona mogui els seus diners a altres països, perquè pot tenir motius legítims per fer-ho: si decideix mudar-se o bé si corre perill i ha de fugir del seu país.

Malgrat això, sí que es considera que no és ètic crear una xarxa d’empreses secretes per moure grans quantitats de diners. A més, sovint aquesta estratègia s’utilitza per blanquejar diners procedents d’activitats il·legals.

 

Qui ha de pagar impostos?

A la majoria de països, les infraestructures, els serveis públics i el funcionament de l’Estat se sufraga amb impostos pagats per tots els ciutadans. Les carreteres, les escoles i universitats, els museus i els hospitals es paguen amb impostos, i també les pensions de la gent gran, les ajudes socials o els sous de funcionaris com professors, policies o personal sanitari.

Generalment, aquests impostos estan dividits per rangs de manera que qui més diners té, més ha de contribuir. Davant d’aquesta situació, algunes persones riques opten per traslladar les seves fortunes a paradisos fiscals, on els impostos són mínims (o directament no existeixen) i on les autoritats no porten a terme un control sobre l’activitat econòmica de les empreses. D’aquesta manera, poden conservar els seus diners pràcticament intactes.

El debat sobre quant han de pagar els més rics genera molta polèmica, com va passar fa uns mesos amb la marxa de El Rubius a Andorra. Per a alguns, les lleis haurien de ser fins i tot més exigents amb les grans fortunes i les empreses. En canvi, d’altres opinen que els més rics han de conservar la seva fortuna perquè se l’han guanyada i no per això han de pagar més.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here