Tòquio 2020: Olimpíades per la igualtat

Drets LGTBI Esports
L'esport és una gran plataforma per visualitzar la diversitat i defensar els drets LGTBIQ+. (Sarah Mirk / Wikipedia)

La neozelandesa Laurel Hubbard es converteix en la primera atleta transgènere que participarà en uns Jocs Olímpics

Els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 han estat els primers de la història que han hagut d’ajornar-se a causa de la pandèmia de coronavirus. No obstant això, aquests JJOO també passaran a la història de la igualtat i els drets LGTBIQ+ per ser els primers en els quals participa una atleta transgènere.

L’aixecadora de peses Laurel Hubbard ha estat seleccionada per l’equip d’halterofília de Nova Zelanda i participarà a les Olimpíades del Japó, que tindran lloc del 23 de juliol al 8 d’agost. Hubbard té 43 anys i va començar el seu procés de reassignació de sexe el 2012. Fins llavors, havia participat en competicions masculines.

Hubbard va començar la seva carrera a l’halterofília competint en tornejos juvenils. Ja a la categoria femenina, va guanyar la medalla de plata a l’Open Internacional d’Austràlia 2017 (categoria +90Kg) i va aconseguir la medalla d’or dels Jocs del Pacífic 2019 (categoria +87Kg). El 2018 va patir una greu lesió de colze però va tornar al Campionat Mundial del 2020, on es va imposar en la seva categoria i va guanyar dues medalles d’or. Actualment ocupa el lloc número 15 de la classificació mundial, segons la Federació Internacional d’Halterofília.

L’atleta ha pogut entrar a l’equip neozelandès després que el Comitè Olímpic Internacional (COI) decidís rebaixar els criteris de selecció en halterofília: tenint en compte que la pandèmia va obligar a cancel·lar moltes competicions el 2020 i 2021, el nombre de tornejos internacionals en els quals els aixecadors de pesos havien d’haver participat va passar de sis a quatre.

La selecció de Hubbard ha provocat una forta polèmica al món de l’esport. D’una banda, algunes atletes femenines critiquen que Hubbard té avantatge pel fet d’haver nascut home; a més, els col·lectius feministes més radicals denuncien que els drets transgènere estan ocupant el lloc de les dones.

De l’altra, els col·lectius LGTBIQ+ defensen que l’única manera d’aconseguir la igualtat i la inclusió de les persones transgènere és normalitzar la seva participació en tots els àmbits de la vida quotidiana, competicions esportives incloses.

 

Uns Jocs més inclusius

El Comitè Olímpic Internacional va publicar el 2015 la normativa de competició per als atletes transgènere, és a dir, aquells atletes el sexe biològic dels quals (determinat pels genitals en néixer) no coincideix amb la identitat de gènere amb la qual s’identifiquen. Els homes transgènere (nascuts amb genitals femenins però que se senten homes) podien participar sense necessitat d’operar-se.

En canvi, les normes són diferents per a les dones atletes transgènere (nascudes amb genitals masculins però que se sent dones): per competir amb la resta de dones, el seu nivell de testosterona (hormona masculina) ha de ser inferior a 10 nanograms per mil·lilitre de sang els 12 mesos previs a la competició. Per aconseguir aquests nivells de testosterona, les esportistes han de seguir un tractament d’estrògens que redueix l’hormona masculina.

La nova normativa va provocar molta polèmica. Alguns atletes van criticar que la decisió del COI donava avantatge a les atletes transgènere que, havent nascut amb un cos masculí, competien contra altres dones. Per recolzar els seus arguments, assenyalaven la diferència entre les proves masculina i femenina: els resultats dels atletes homes mostren que són capaços de saltar més lluny, córrer més ràpid o aixecar més pes que les dones en una mateixa disciplina.

Ara bé, la potència masculina suposa un desavantatge en altres esports com la gimnàstica rítmica o la natació sincronitzada, per exemple. A més, el tractament d’hormones que han de seguir les atletes transgènere també afecta la seva força i velocitat, la qual cosa les equipara amb la resta de competidores.

 

Drets LGTBIQ+ en l’esport

Les persones homosexuals i transgènere pateixen sovint la discriminació i els prejudicis de la societat. Els seus drets no sempre estan reconeguts i en alguns països fins i tot es persegueix i criminalitza aquest col·lectiu.

En aquest sentit, l’esport pot esdevenir una plataforma molt poderosa per normalitzar la diversitat. Molts esportistes encara amaguen la seva orientació sexual per por de la reacció de l’afició o perquè temen perdre contractes o patrocinis. Però, alhora, cada vegada hi ha més accions que defensen els drets de la comunitat gai.

Manuel Neuer, porter i capità de la selecció alemanya de futbol, va disputar els dos primers partits de l’Eurocopa amb un braçalet amb la bandera arc de Sant Martí que simbolitza el moviment LGTBIQ+. La Unió de Federacions Europees de Futbol (UEFA) va estar a punt de sancionar l’equip perquè la normativa prohibeix mostrar símbols polítics o ideològics en partits, encara que finalment va reconèixer que es tractava d’un símbol per la diversitat.

D’altra banda, l’estadi de Munic, una de les seus de l’Eurocopa, ha demanat a la UEFA poder il·luminar-se amb els colors de la bandera arc de Sant Martí durant el partit entre Alemanya i Hongria, en protesta per la nova llei homòfoba del govern hongarès i com a suport a la comunitat LGTBIQ+ al país.

Fonts: EFE, BBC

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here