Víctor Rahola: “Viatjar és un aprenentatge fonamental per qui vulgui ser arquitecte”

Alumnes durant l'entrevista a l'arquitecte Víctor Rahola

Entrevistem Víctor Rahola, l’arquitecte que va dissenyar l’espai on actualment convivim a l’institut Arnau Cadell

Un home s’apropa a la porta de l’institut encuriosit. Observa amb atenció l’edifici, l’espai dels patis, l’estructura de l’entrada. Es tracta del Víctor Rahola (Barcelona, 1945), un dels arquitectes més prestigiosos del territori català. Que visiti el centre no és casualitat: avui l’entrevistem a la revista Arnau Cadell Report. I és que, al nostre centre, la comunitat educativa té el privilegi de conviure, dia a dia, en un espai dissenyat i construït a partir d’un projecte seu, fa ja gairebé 40 anys.

Podeu visualitzar l’entrevista completa dels i les periodistes de 2n i 3r d’ESO a l’arquitecte Víctor Rahola. De tota manera, a continuació, fem un resum de l’entrevista que ens va concedir el senyor Rahola durant la seva visita a l’institut.

Quines coses han canviat respecte al que recorda del projecte original?

Han canviat coses. Suposo que per necessitat i per ampliació, com per exemple: això que està aquí ara molt pròxim que és l’ampliació de la cantina, com un mòdul, que canvia una mica l’estructura i la configuració del projecte. Altres coses que jo hi crec que distorsionen força el que estava pensat del projecte. Com ara, l’entrada que han posat per les bicicletes, jo crec, que té una mala ubicació, diguéssim. Segurament s’hauria de posar algun element per aixoplugar les bicicletes. Hi havia molt de lloc per posar-les, col·locar-les, i no distorsionar tant l’entrada que em sembla un lloc molt important en un edifici. És com si de cop a casa teva, hi posessin un bony estrany a l’entrada.

Quan es va presentar el projecte i quan es va acabar de construir?

Va ser un encàrrec, de fet, jo havia fet ja una primera ampliació d’una escola, aquí a Sant Cugat, que és la Joan Maragall. Va ser una reforma i una ampliació de l’escola. Va ser una de les primeres escoles que va fer la Generalitat, perquè anteriorment les feia el Govern Central. Hi havia dos mòduls, un de muntanya i un de pla, o prop del mar. Són uns mòduls que es repeteixen per Espanya, que són totes exactament iguals. La primera transferència que va fer la Generalitat, la gent va tenir interès a fer el projecte. I aquesta és una de les primeres escoles de l’any 1980. El 1982 vàrem acabar el projecte, de fet ens el van encarregar l’any 1981, i és així quan es va presentar i acabar el projecte.

Per què va decidir presentar-se al projecte?

En aquella època era un projecte per mi molt estimat. Fer una escola en aquell moment era una de les coses que jo desitjava, de fet el meu projecte final de la carrera va ser fer una escola. Tenia aquest afany de poder fer una escola diferent de les que havien fet fins aquest moment i he estat interessat en tot això.

L’alumnat durant l’entrevista a l’arquitecte. 

En què es va inspirar?

Això de la inspiració és una cosa relativa, de fet, el programa d’una escola és un programa molt estricte, molt rígid, també pots fer qualsevol cosa, també l’economia és molt important, és a dir, no es poden dilapidar els diners. La idea era fer una estructura molt clara transversal a l’entrada on s’ubica el gruix del programa, d’una manera molt racional, a través del passadís, aquest entraria, vaig decidir que s’entraria pel mig. Aquest taller transversal, on es recolza tot el gruix del programa, que són a les aules que es repeteixen moltíssim, i ho vam fer en tres plantes. Anava amb un altre eix longitudinal a l’entrada, que és aquest eix que ens porta fins aquí, on se situa, a banda i banda, d’aquest eix, la biblioteca, allí on està emmagatzemada la memòria, també la raó, la part més racional de l’ésser humà, i a l’altra banda, estaria el gimnàs i a sota del gimnàs hi ha la sala d’actes i, i doncs el que m’interessava era aquesta dualitat entre la raó i el cos, la cosa més natural, més que ens ha preparat la naturalesa, i també amb aquesta idea del cos, i això del “cuerpo sano y mente sana” i aleshores aquestes dues peces, estretes, del programa, constitueixen aquest eix longitudinal on es recolza això.

Per què es va decidir fer les parets de la major part de l’edifici amb obra descoberta?

Sempre m’ha interessat moltíssim la qüestió dels materials. Vull dir, l’arquitectura és una definició d’un espai que defineix a través de la forma, a través de la matèria i aquesta matèria ha d’escollir quin tipus de material posar. Els materials que s’aproximen al natural m’han interessat moltíssim sintàcticament i pràcticament. La meva arquitectura pot ser tot que té a veure com aquest ordre: ceràmica, totxo, que és terra cuita. M’interessava aquella cosa d’aquest elements té a veure amb la relació natural igual que la fusta a la planta baixa, entrada i les portes que estan a la planta baixa, la biblioteca és de fusta però també és un element amb pedra que té a veure amb la natura. De tots els materials, m’ha interessat el que té una calidesa.

Per què es va donar a la part frontal la forma peculiar (com ondulada) que té?

Jo aleshores era molt jove, tenia trenta-vuit anys i tenia aquest món, més d’aportar idees. Per a mi l’entrada, que està col·locada al centre de l’escola, seria com una cortina que s’obre i ens deixa passar a dintre de l’escola, i aquesta està feta de totxo. Sembla que està plegada i ondulada, queda oberta i ens deixa entrar dins d’un lloc privilegiat per a la nostra societat que és a una escola, on la gent aprèn i escolta.

Per què hi ha alguns murs de vidre? Quin paper hi jugen?

Aquest encreuament és de dos eixos: el longitudinal i al transversal. Talla d’alguna manera aquest passadís, en el qual estan situades les aules. Aleshores s’eixampla, ens dóna una llum què és molt important perquè l’arquitectura és construir espais què ens protegeixen, però amb llum. Aleshores aquesta és una aportació de llum. I alhora també quan passes per aquí pots veure aquest eix. Crec que la biblioteca i el gimnàs són els dos elements més representatius de l’escola i emfatitza aquest eix del qual parlàvem.

Hem vist que les barres verticals de fusta que hi ha a diversos espais del centre també les ha emprat en altres projectes seus. Per què les va incloure?

L’arquitectura juga amb geometria, i per tant, és un joc d’eleccions. Dins d’aquesta geometria, on jo em sento més tranquil o més habituat, els elements verticals o horitzontals sempre m’han interessat. I per això els vaig utilitzar. Però per què utilitzar la verticalitat? Hi ha qüestions com la del manteniment per la pluja o altres factors naturals. Construir quelcom verticalment ens dóna avantatges. En el sentit de què l’aigua circula millor i espatlla menys la fusta. És a dir, és una qüestió també funcional. Nosaltres els arquitectes no només fem espais que siguin més o menys bonics, sinó que fem espais útils. La manera com envelleixen és molt important i una fusta col·locada en vertical a un lloc que li dóna la inclemència del temps es manté millor que si està en horitzontal.

Com dissenyaria l’ampliació d’aquest institut?

Primer parlaria amb la persona que va dissenyar aquest edifici, amb els usuaris, que en aquest cas són els alumnes, i amb el departament de la Generalitat de Catalunya, que té les idees i les necessitats pel seu disseny. Jo puc aportar, però el departament també hauria d’aportar alguna cosa. D’entrada escolto sempre el que se m’encarrega fer, però si em diguessin “tu decideixes”, hauria d’estudiar els mètodes de l’escola i decidir quina informació posar.

Com definiria el que és l’arquitectura?

L’arquitectura és una extensió de l’ésser humà. Des de l’home més primitiu que ha necessitat un lloc per separar-se de la inclemència, per donar-se seguretat del món extern quan és perillós. Aquest espai ha estat interpretat per les persones: són coses que els animals no fan. Ja on vivien els homes primitius, les coves estaven decorades per ells per reinterpretar el seu espai natural. L’arquitectura té a veure amb això, fonamentalment és la definició d’un espai a partir de la matèria.

Quin és el repte més gran per un arquitecte?

Doncs el repte més gran per un arquitecte és planificar-ho tot. Planificar els espais i com serà construït. On estarà cada classe, on estarà la cuina… A més, planificar un lloc tan gran és molt difícil, fins i tot per a un arquitecte professional. Perquè dibuixar és molt difícil i a més a més ha de tenir les mides exactes per tot. Si surt alguna mida o quelcom malament pot ser que tot el projecte surti malament i que no càpiguen algunes coses que s’han de construir.

Quina importància té el terreny en un projecte arquitectònic? En aquest en concret, el del nostre centre, va ser significatiu?

El terreny és la topografia, però en realitat també seria el lloc, que és un espai que té cultura: no seria el mateix que aquest terreny amb la mateixa pendent i amb el mateix tren el poséssim a la Xina, ja que tenen una cultura diferent. Després, òbviament, la topografia també és molt important, però el tren també ho ha sigut ja que condiciona. Per exemple, vam haver de posar les aules d’esquena al tren per així no sentir el soroll. En conclusió, el lloc és molt important per l’arquitectura i per tot. De fet, el lloc és un paisatge i el paisatge és com nosaltres veiem la natura.

Com és el dia a dia d’un arquitecte?

Els arquitectes han de fer molta gestió actualment, perquè n’hi ha molta. Crec que els professors també es queixaran d’això, de la quantitat de gestió que han de fer de més. Que de vegades t’agradaria estar ensenyant i has d’estar molt temps fent la gestió. Cada dia hi ha més normes. Aleshores, els arquitectes fem una mica com un cert director d’orquestra: no toquem cap instrument, però dirigim els diferents projectes que ha d’haver-hi. D’arqueologia, d’inundabilitat, de sostenibilitat energètica… tot això són diferents projectes que ha d’anar desenvolupant la gent. Aquest edifici, quan el vam fer, hi havia… ni la meitat, de normes! Potser el 10% de les normatives que hi ha actualment.

Per què va estudiar arquitectura?

A casa meva, la meva mare, la meva àvia i una tia, que està exiliada que encara viu a Xile, són pintores. Hi havia aquesta cosa del món artístic. A mi, d’altra banda, sempre m’havien agradat les matemàtiques, i potser amb una certa ingenuïtat. De fet, quan un ha de decidir aquest tipus de coses, que suposo que a vosaltres us passarà aviat, ets molt jove. Segurament això em va influir a l’hora de decidir que faria arquitectura, perquè pensava: serà una cosa molt artística. I ja veieu que sí, que hi ha una part, però sobretot en tot cas un món artístic amb utilitat, una cosa que dóna servei a la societat.

Què recomanaria a una persona que volgués estudiar arquitectura?

No ho sé, què li diria? D’entrada, a part d’interessar-se per les arquitectures del passat i del present, que viatgés moltíssim. Viatjar és un aprenentatge fonamental per tots, però per l’arquitectura ho és molt, perquè hi ha una part de l’arquitectura on la mirada és molt important. La mirada està carregada d’un món cultural. Veiem les coses a través de la mirada, de la cultura que hem anat aprenent i hem anat forjant, i aquesta mirada va seguint un camí. Per exemple, jo que he anat seguint un camí, entenc que l’he anat completant d’alguna manera. Per exemple, a mi m’agrada molt la música clàssica i quan escolto una peça de Beethoven, ara sento unes coses que abans no sentia. Aquesta mirada (en tot cas seria una oïda) és molt important d’aprendre, i el viatge és una forma molt eficaç d’aprenentatge, sobretot en aquest sentit d’educar els sentits i de donar-li un món cultural.

Com definiria el seu estil com a arquitecte?

El meu estil. Bé… a mi això d’estil… No és una paraula que a m’agradi molt perquè té a veure amb el món de la moda, i aquestes coses més efímeres, no? L’arquitectura m’ha interessat moltíssim des de jove, des del principi. Però a mi, de jove, em va influir molt l’arquitectura d’Eivissa. Jo vaig viatjar a Eivissa a l’any seixanta… La primera vegada que vaig anar a Eivissa deuria ser l’any seixanta-dos…

Ha viscut algun procés d’un projecte que no hagi sortit o on senti que ha fracassat?

(riu) Ah, bueno, els projectes fracassats… els projectes duren molt de temps. És a dir, un projecte no es fa en una tarda. Un projecte habitualment pot durar un any, dos anys, de projectes n’hi ha que han durat molt anys, i hi ha algun projecte que potser penso que hi hauria d’haver treballat més, perquè té uns defectes que si els hagués treballat i reflexionat més no s’haguessin donat.

Abans ha parlat de la biblioteca. Per què li va donar la forma que té?

Abans li comentava al director… En el món occidental la raó s’inicia a partir del Renaixement, després hi ha la il·lustració del segle XVIII, doncs ja fonamenta més bé aquesta raó lliberal de la societat, i amb la Revolució Francesa s’institueix, però el Renaixement dóna els primers passos per donar primacia en aquesta, a la raó. Aleshores, aquesta biblioteca té a veure o podríem assimilar-la o pensar que té una relació amb un baptisteri de la Toscana a Itàlia. Per altra banda el gimnàs està recolzat directament a la terra, és a dir, una cosa està sobre una plataforma i el gimnàs que té a veure amb el món del cos; aquí ara estem a la sala d’actes, però està directament recolzat a la terra.

Quina època històrica o quin lloc són els teus preferits per la seva arquitectura?

M’agrada la bona arquitectura, en aquest sentit jo no posaria categories.

A banda de l’arquitectura, tens alguna gran afició?

Abans feia set coses que ara ja no faig. A mi m’agarada la lectura i escoltar música, l’òpera, per exemple amb un espai d’espectacle.

Quan vas dissenyar l’edifici, no hi havia menjador, oi?

Abans menjaven a casa perquè el menjador me’l van encarregar posteriorment i no tenia aquest mòdul que sobresurt. Durant la construcció, van fer la biblioteca, va sortit un espai no utilitzat. Estava al terra amb dos pilars, els pilars s’han de recolzar sempre a un lloc concret i prou suavit perquè aguanti. En aquest espai vam obrir les portes i les finestres, i vam fer el restaurant, bar i menjador, que no existia.

Què en pensa dels grafits i murals que es fan als edificis?

A mi n’hi ha que m’agraden i altres que no m’agraden, per exemple, per al que estem veient aquí, aquestes coses aquestes firmes “aixíns” em semblen poc rellevants, no? És com una manera reafirmar-se a la persona enfront d’alguna cosa estranya… alguna cosa personal. Per això crec que és com una assignatura i que tota la ciutat està plena. Ara, quan el “graffitero” fa una cosa que està més documentada, més pensada i més reflexionada doncs no em sembla malament. De fet, hi han un món d’artistes que han sigut “graffiteros”.

Article escrit per les Redaccions de 2n i 3r de la revista INS Arnau Cadell Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.

 Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

 

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here